El biogàs, a debat

Les Terres de l’Ebre ja eren el 2020 la regió de Catalunya amb més aerogeneradors i potència eòlica instal·lada, més enllà d’albergar dos dels tres reactors nuclears en operació al país i tenir el tercer a tocar. A més, els projectes de nous parcs eòlics han continuat enfocant sobretot la comarca de la Ribera d’Ebre. La massificació eòlica ha estat eix de debat i bandera dels denunciants dels greuges al sud durant molt de temps, sota l’argument de defensa territorial que la quota de solidaritat energètica –s’hi pot incloure també l’aigua de l’Ebre que marxa cap a Tarragona– ja està coberta amb escreix.

Ara, la nova discussió energètica se centra en les plantes de biogàs, que és indiscutible que permeten a la vegada revalorar residus orgànics –urbans o dejeccions d’animals–, disminuir la petjada de carboni i generar energia.

Una planta en funcionament a la Galera, amb un impacte odorífer notable sobre Santa Bàrbara, dos projectes a Camarles i Campredó i d’altres que afecten el cor del Montsià han esvalotat veïns i ecologistes.

Si anem a pams, no és just posar les plantes de biogàs al sac de les agressions al territori, quan s’entreveuen com una de les eines més eficients contra les emissions contaminants i perquè les explotacions ramaderes gestionen millor els seus fems i purins.

La major part d’estes dejeccions provinents de les explotacions ramaderes encara es gestionen aplicant-les directament als camps de conreus per tal d’aprofitar-les com a fertilitzants, però poden causar problemes en els sòls, en les aigües superficials i subterrànies i amb l’emissió de gasos contaminants: el metà dels excrements té un efecte hivernacle molt pitjor que el CO2.

Les plantes de biogàs o de biometà, que permeten un procés anaeròbic controlat que transforma els residus orgànics en energia renovable, són objectivament un dels instruments més ben considerats per a la transició energètica que continua pendent i, a sobre, són el millor complement per a una gestió sostenible de les explotacions ramaderes i per reduir l’impacte que estes ja tenen, des de fa temps, sobre els nuclis urbans propers.

Naturalment, cal exigir als promotors i a l’administració que la ubicació d’estes factories tinga el menor impacte possible –cosa que no està passant en alguns casos–, però el full de ruta de la Generalitat assenyala literalment que en l’horitzó del 2050 es puguen aprofitar al cent per cent tots els recursos orgànics del país i este és un repte del qual tots hauríem de ser coresponsables.

De vegades costa d’entendre la inflexibilitat del discurs ambientalista, que sembla que nega per omissió el perill que representen els residus orgànics, quan potser el més fragant és el retard amb què una tecnologia madura i contrastada com la de les plantes de biogàs ha començat a desplegar-se a Catalunya i a les Terres de l’Ebre.