Xofers de franc

Hi ha un grup dins l’espècie humana que sempre m’ha cridat l’atenció. Són aquells que no s’han tret el carnet de conduir –o, si el tenen, només és decoratiu– però que, malgrat que no poden o no volen agafar un volant, sempre arrenquen a algú altre, de franc, un servei de taxi. Potser tenen dues o tres modalitats de transport públic entre les quals escollir per arribar xino-xano al seu destí, però qui té ganes de compartir vehicle i incomoditats, potser drets o ensumant aquella olor de socarrimat, podent aixecar el dit i cridant algú de la màxima confiança. Que no oblidem que el metro o l’autobús no els recull al mateix punt de partida i això és una bona porcada. En canvi, el xofer provisional els trasllada de porta a porta, no sigui que si caminen 400 metres es ressentin els seus isquiotibials. I que ningú pensi que els encarregats de traslladar-los seran avisats amb prou antelació per poder organitzar-se. Ni de conya! Tot a l’últim segon, del pal: “Pare, pots recollir-me en un minut i dur-me a Matadepera?” Un “pots” de pura cortesia, com tots sabem, perquè en realitat vol dir “t’espero en un minut”. Com també sabem que no hi ha plaer més gran que rebre una trucada que et faci saltar del punt del sofà on millor arriba l’aire condicionat per pujar a un cotxe embolcallat per una temperatura ambient de 45 graus. Sense oblidar el camí de retorn, potser amb aquella caravana que et fa prometre que aquest és l’últim cop que fas el favor –mentint-te un cop més–, i la mitja hora que perdràs fins a trobar de nou aparcament. Una activitat que ja sabem que fins i tot relaxa els més hiperactius. I no els diguis, a aquest grup de persones, que algun dia, ni que sigui un, es podrien buscar la vida. Perquè sempre toparàs amb un “ni que m’haguessis de dur a coll”. A coll potser no, però si almenys paguessin la benzina...