El drama del dret a l’habitatge
La Constitució espanyola, a l’article 47, reconeix el dret a tenir un habitatge digne i imposa als poders públics el deure de promoure les condicions necessàries per fer-lo efectiu. Tenir un lloc digne on viure és un dret fonamental també recollit a la Declaració de Drets Humans del 1948, la Carta Social Europea del 1961, revisada el 1996, i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000. I el Parlament Europeu, en una resolució del 21 de gener del 2001, reclamava a la Comissió i els Estats membres que asseguressin que el dret a un habitatge adequat fos reconegut i executable com un dret fonamental. Però aquest continua essent un dret a conquerir i un problema que ni tan sols sembla estar en vies de solució, sinó que s’agreuja cada dia. L’última dada sobre el preu mitjà del lloguer a Barcelona, que ha marcat un rècord històric i se situa en 1.193,41 euros –60 euros per sobre del salari mínim–, n’és una evidència comptable. Que Catalunya lideri el rànquing de desnonaments a l’Estat –un de cada quatre– emfasitza la dimensió del problema. I l’últim informe dels sensellar a Barcelona, que comptabilitza 1.384 persones vivint al carrer, la xifra més alta des que es fa el recompte, és senzillament desesperançador.
La mort de dues germanes, que dilluns es van treure la vida hores abans de ser desnonades del seu pis a Barcelona, un cas que no és únic ni aïllat, evidencia el drama i genera massa preguntes sense resposta de per què no es va actuar abans. Les mesures pal·liatives que pretenen ser les noves normatives sobre el control de lloguers es preveuen, ara com ara, d’una eficàcia relativa per a una ferida tan gran. Sense un política decidida que garanteixi habitatge públic i social, el dret fonamental a un lloc digne on viure continuarà essent irresoluble més enllà de les declaracions. Potser només cal mirar cap a Viena, on més de la meitat dels vienesos viuen en habitatges públics o socials. Encara hi ha dempeus la majoria dels edificis públics que fa més de 100 anys es van construir, molt abans que una declaració universal considerés l’habitatge un dret fonamental. Anem un segle tard i no hi ha excusa per esperar més.