Mirades
Les històries dels Amics de les Arts
El darrer divendres de juny vaig veure per primera vegada una actuació en directe dels Amics de les Arts. Sí, vaig ser dels que no va tenir vergonya a aixecar la mà quan van preguntar-ho a mitja actuació, però immediatament ja me n’estava penedint perquè el meu amic a X que es fa conèixer com a @jonovulltwitter ja se’n fotia des de la fila del darrere. Doncs sí, no havia vist mai en directe Els Amics de les Arts i ara ja no puc dir-ho. Ara ja puc dir que els havia escoltat i que havia llegit sobre les seves cançons i sobre les lletres dels seus temes i que els coneixia. I ara ja puc dir que els vaig veure en directe al Musicant de Campllong. I que em van agradar molt, tot i que, com em va comentar després el presentador de l’acte, en Lluís Falgàs, som d’una generació que es va quedar en Llach, Serrat, Maria del Mar Bonet i Sisa, per citar-ne només alguns, com Joan Isaac, que aquest any va tancar el Musicant. Però què carai, també hem escoltat i vist nous grups més, digui el que digui en Falgàs.
El vidrerenc i exmarista Joan Enric Barceló, veu i guitarra acústica, el reusenc Ferran Pique, veu i guitarra elèctrica, i el barceloní Dani Alegret, veu, piano i orgue Hammond, van agradar i molt a les vuit-centes persones que van reunir davant de l’església de Campllong. Ells, que aviat farà vint anys que estan en actiu, des del primer treball que van publicar, Catalanautes, premi Sona 9 del 2005, són un grup d’èxit i vaig descobrir el perquè. Al darrere hi ha set discs d’estudi, dos en directe i onze maquetes o disc especials. Han estat premiats per Enderrock i la seva gent. Han fet l’anunci d’Estrella Damm amb aquells #quetenim amb Quim Gutiérrez, han sonat a TV amb la cançó de l’estiu del 2021 amb No sé com t’ho fas i han venut moltes còpies dels seus discs. Però el que més em va agradar va ser el seu domini del’escenari.
Sabien que eren a Campllong. Ells, així ho van dir, han actuat al Palau de la Música i han omplert estadis, han fet gires pels Països Catalans i també per l’estranger i el Musicant no es pot dir que fos el lloc al qual estan acostumats. Gent asseguda i una mitjana d’edat més elevada que la dels seus concerts. Tant va ser. Es van fer seu el públic amb les seves intervencions, van fer ballar de valent als en principi pocs o poques que ho van donar tot des del primer tema i van fer un concert complert, amb uns bisos tant ben treballats que semblaven improvisats, amb els quals es van posar la gent a la butxaca. Fent participar la gent i posant nerviós en Xevi, el nebot d’en Falgàs, que ho va deixar tot al’escenari en la darrera cançó. I em va agradar quan van explicar que està molt bé que hi hagi festivals i grans escenaris, però que necessitaven llocs per actuar com Campllong per fer gires i els van animar a continuar. Ho faran. El Musicant ja ha fet 21 edicions i ja prepara la 22a. Jo ja he vist en directe Els Amics de les Arts i em vaig passar la nit repassant les lletres d’algunes de les seves històries. Els tornaré a veure si tot va bé. Ah, no els havia vist, però havia llegit Morir sabent poques coses, el llibre de relats de Joan Enric Barceló a Edicions del Periscopi. Si Periscopi ho publica, té qualitat. En dono fe.