Les mans

Va estar de baixa unes setmanes, les de més feina, perquè s’acostava la revetlla i l’estiu, que és quan les mans de les clientes s’alleugereixen i es desempalleguen de tot el que fa nosa. Les seves mans m’embelleixen les meves cada vegada que em pinta les ungles. El de la manicura és un treball manual, d’ofici i d’artista. Al meu, encara que els dits executin un tecleig constant, hi mana la ment i les mans obeeixen mecànicament. Potser per això tinc la necessitat, no com un passatemps que duri fins Nadal sinó com una teràpia, que les meves mans s’embrutin modelant el fang, s’enfonsin en una matèria més tangible que la de refer i desfer paraules i frases, l’evanescència de les quals m’empeny a aterrar i deixar els cels. Perquè escriure a mà, on els mots tenen cos de tinta i no són bits a l’ordinador, és també una tasca més etèria que manyosa. Practicar l’art de la cal·ligrafia també t’enlaira. Una amiga es vol apuntar a costura, jo a ceràmica, no perquè vulguem recuperar les manualitats escolars o labors tradicionals assignades a mans femenines per se sinó per reprendre un tacte perdut, el de les mans de dona que amb paciència, cura i detall et sorprenen amb una vànova de patchwork dels colors de la cirera, les maduixes i els gerds, que fa bonic el llit de l’època de mig temps, aquell trànsit lent que també s’ha perdut.