Esmorzar de forquilla

Encendre el foc de bon matí. D’entre els fogons il·lustres, la Paquita i la Lolita de l’Hispània de Caldetes sempre deien que tots els seus guisats que requereixen hores ja es començaven a coure a punta de dia.

Ara que el Canet Rock ha fet deu anys, la temptació de veure sortir el sol, com hi passa cada any, és forta per al públic més jove, i no tan jove. De fet a Canet Lluís Llach, flamant president de l’ANC, hi va cantar fins ben tard i devia agafar el primer vol cap a Bèlgica, per assistir a la cimera dels agents independentistes per veure com se superen els entrebancs que troba la llei d’amnistia i per com s’hi pot fer front de manera coordinada.

La màxima de Pep Guardiola sobre això de llevar-se, d’aixecar-se ben d’hora fa que els dies tinguin més recorregut aprofitable que no pas si la mandra ens manté al llit. I a més en aquest hàbit matiner molt associat a les activitats i feines més físiques, ja sigui treballar al camp, a la mar, o a l’obra com fan els paletes, treballar en contacte amb l’aire i el carrer, ha agafat volada gastronòmica l’esmorzar de forquilla i ganivet. La volada és tan gran, que les colles d’amics tenen circuits per fer descobertes i establiments favorits.

El cas de l’Hispània és a banda, perquè aquells guisats de cocció lenta estan fets per arribar a taula al migdia, tot i que durant un temps també s’hi podia esmorzar. Però és clar que parlem de tenir a l’abast del paladar des de fetge amb ceba, o peus de porc, a truites de tota mena, carn d’olla, botifarres i llangonisses, ous ferrats, sèpia ofegada, el repertori, de fet, és el mateix que ens trobarem a molts llocs per dinar. Compassar àpats i activitat, i llum solar, ha estat sempre el gran interrogant. Què fa que a d’altres societats europees els hàbits i les forquilles i culleres siguin tan diferents dels nostres, que són més tardans? Va ser el franquisme qui ens va canviar, ja no només el fus horari, sinó també aquest ús tan poc racional del temps? Potser a base d’esmorzars acabarem recuperant el senderi.