França: l’hora dels polítics
L’Estat francès ha impedit ‘in extremis’, en l’últim instant, que l’extrema dreta xenòfoba i racista arribés al poder per primera vegada després del règim de Vichy i el final de la Segona Guerra Mundial. La majoria dels ciutadans no hi estaven disposats i han fet el que calia, mobilitzar-se més que mai i votar les candidatures del front republicà (Front Popular i Junts), fossin o no les seves, fins i tot amb una pinça al nas. El cordó sanitari ha funcionat, ha provocat el fracàs del Reagrupament Nacional de Le Pen, que aspirava a la majoria absoluta i ha acabat en tercera posició, ha evitat la involució en termes socials i polítics que hauria representat per a la república francesa la victòria lepenista i, finalment, ha frenat l’onada ultra que s’ha estat estenent darrerament com una taca d’oli per Europa, infiltrant-se directament o indirectament en un grapat de governs com ara els d’Itàlia, els Països Baixos, Hongria o Suècia.
És una victòria de l’esperança i sobretot de la gent, però ara són els polítics els que l’han de gestionar en positiu, amb intel·ligència, deixant al marge egos, retrets i incompatibilitats per traçar un nou rumb capaç de convertir aquest triomf tàctic, i en certa manera puntual, en una victòria estratègica de cara al futur. És important no perdre de vista que l’extrema dreta ha duplicat la seva presència a l’Assemblea francesa respecte a fa dos anys i l’ha multiplicat per vint respecte als 8 diputats que tenia el 2017. L’ascens és extraordinari, és generalitzable a tot el context europeu i té molt a veure amb el fracàs de les democràcies occidentals a l’hora d’escoltar realment els ciutadans i de respondre a les seves expectatives de seguretat i de confiança en l’estat del benestar, de justícia social i de progrés econòmic i cultural que sempre han format part del projecte europeu. Macron no és més fort que fa dos mesos, però ha salvat els mobles. La seva responsabilitat és llegir bé el resultat de les urnes i recalcular la seva presidència amb les renúncies que calgui fer, per superar la complexitat del front republicà i formar un govern que respongui a les expectatives, que canviï el rumb i que aprofiti aquesta penúltima oportunitat que els donen els ciutadans.