Opinió

La mirada d’Heròdot

Josep Poch Clara. Catedràtic d’Ensenyament Secundari

Revolucionaris de fireta

“Anar contra Israel i portar la kufia palestina s’ha convertit en una moda de determinats sectors polítics que té més de postureig que de reivindicació profunda i documentada

Amb la guerra entre Israel i Hamàs vam viure fa uns mesos l’enèsima acampada d’estudiants universitaris que expressen al carrer les seves reivindicacions. Més enllà del fet obvi que en aquesta guerra estan morint molts innocents de forma injusta i terrible, que caldria aturar les hostilitats i pactar una pau duradora, tinc la sensació que anar contra Israel i portar la kufia palestina (el mocador blanc i negre que va popularitzar Iàssir Arafat) s’ha convertit en una moda de determinats sectors polítics que té més de postureig que de reivindicació profunda i documentada.

Les protestes universitàries apareixen de forma recurrent en molts països i moments històrics. Algunes han tingut lloc en dictadures i han estat útils per avançar cap a la democràcia, mentre que d’altres han estat més aviat jugar a fer la revolució. La protesta més famosa segurament va ser l’anomenat Maig del 68 o Maig Francès, que va durar algunes setmanes i tenia en el seu ideari reivindicacions com ara l’anarquisme, el comunisme, l’amor lliure, l’anticapitalisme, l’antiimperialisme americà i canviar-ho tot. Durant aquells dies els sindicats de treballadors es van afegir a la vaga però, un cop van aconseguir millores laborals, van tornar a la feina i la revolució es va esfumar. Tot i així, el Maig Francès ha passat a la història amb una aura llegendària i els que hi van participar hi donen una importància molt exagerada. Cal dir que en les eleccions que va haver-hi a França després del Maig del 68 van guanyar els conservadors. Estava clar que el poble no estava per revolucions.

El Maig Francès va ser imitat arreu d’Europa, entre altres llocs a Espanya i Itàlia. En el cas espanyol les protestes que es van produir van reforçar la lluita antifranquista que als anys seixanta ja tenia antecedents en sectors obrers i estudiantils, i fins i tot l’any 1969 es va decretar l’estat d’excepció durant tres mesos. A Itàlia, un país democràtic on no calia lluitar contra cap dictadura, el cineasta i escriptor Pier Paolo Pasolini, que per cert era comunista, va escriure un poema després d’uns aldarulls a Roma: Ara els periodistes d’arreu del món / us llepen el cul. Jo no, amics. / Teniu cara de fills de papà. / Ahir quan us barallàveu amb la policia a Via Giulia / jo simpatitzava amb la policia, / perquè els policies són fills dels pobres.”

L’any 2008, amb la implantació del pla Bolonya en els plans d’estudis universitaris, va haver-hi vagues i aldarulls varis. Enmig dels dies de protesta, un dia vaig quedar amb un amic per dinar. Vam anar a un restaurant i vam demanar una pizza i una cervesa cadascú. A la taula del costat hi teníem un grup de joves que van demanar primer, segon, postres, vi i gintònics. El meu amic i jo no vam poder evitar escoltar la conversa. Explicaven les protestes en les quals havien participat la nit abans tot enfrontant-se als Mossos, els objectes que els havien llançat i les barricades que havien fet. Ho relataven com nens que han anat a Port Aventura. En un moment donat, una noia va dir, rient: “Quin deu ser el perfil social d’un mosso d’esquadra? Un obrer de Ca n’Oriac?” Es referia, com molts de vostès deuen saber, al barri de Sabadell conegut per haver rebut immigració als anys seixanta i de classe social més aviat humil. Cal dir que el gintònic el van demanar amb ginebra i tònica de marca. La ginebra barata, que se la fotin els pobres, devien pensar. Quanta raó que tenia Pasolini fa més de 50 anys sobre els joves benestants que de tant en tant juguen a fer la revolució.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.