Identitats col·lectives

En les darreres setmanes hi ha hagut dos fets a les nostres comarques, un d’esportiu i un altre de cultural, en què s’han produït manifestacions molt agressives envers identitats viscudes com a contràries o fins i tot com a enemigues. 

L’esdeveniment esportiu fa referència a la frustrant i injusta derrota (malgrat l’empat agònic a casa) del Nàstic en el darrer instant de l’eliminatòria per pujar a segona divisió. L’afició del Màlaga va rebre els jugadors grana amb tota mena d’insults vexatoris, curiosament i especialment contra la seva (no contrastada en la majoria de casos) identitat catalana. Es van sentir tota mena de càntics contra la seva “catalanitat” basats en prejudicis i en el desconeixement absolut de la realitat complexa del Nàstic com a club, i especialment de la composició molt plural de la seva plantilla de jugadors, i encara més de la seva heterogènia massa social. 

L’esdeveniment cultural va ser en un dels actes de la festa major de Reus, la Nit de fer l’Índiu, un acte pensat i organitzat per al públic més jove de la ciutat, en què durant la seva realització es van sentir també força insults i consignes ofensives, en aquest cas adreçades contra la ciutat veïna de Tarragona i la seva patrona, per contrast amb una efervescència identitària ganxeta degudament regada pel Masclet, una beguda autòctona feta amb vermut.

Són dos fets absolutament desconnectats entre si, que no passarien de l’anècdota si no fos perquè posen en evidència un fet cada vegada més habitual, com és la radicalització, per simplificació, en la construcció de les identitats col·lectives, reforçades per contrast amb altres identitats, en una dinàmica creixent i inquietant de “nosaltres” i “els altres”, de “bons” i “dolents”, d’“amics” i “enemics”. Potser la societat civil ho ha modelat dels partits polítics, que fa anys que juguen a aquesta ruleta binària, però sembla una anàlisi massa simplista.

És clar que en la construcció d’una identitat col·lectiva hi intervenen molts factors de molts tipus, des de variables històriques, a demogràfiques, passant per aspectes lingüístics, culturals, socioeconòmics, geogràfics, militars, polítics, i un llarg etcètera. La maceració lenta de tots aquests vectors van articulant un sentir compartit que genera primer una cohesió i després un sentit de pertinença, que finalment cristal·litza en una identitat col·lectiva. Més o menys aquest seria el procés habitual al llarg del segles. Ara bé, darrerament hi ha un aspecte que sembla accelerar i intensificar fins a límits irracionals aquesta agregació identitària, que és el contrast amb altres identitats veïnes. Sembla allò d’aglutinar-se contra l’enemic comú.

Un exemple el trobem a les espanyes, on arran del mal anomenat “procés”, aquesta tendència a reforçar la pròpia identitat per contrast s’ha consolidat, i des del A por ellos amb el funest beneplàcit de Felip VI el 3 d’octubre del 2017, sembla que tot s’hi val contra els catalans i qualsevol cosa que ho recordi, com el cas del Nàstic, que com aquell qui no vol la cosa passava per Màlaga per jugar només un partit de futbol.