Opinió

Tribuna

Simbiosi criminal

L’any 2007, Jordi Canal, l’aleshores director de la biblioteca La Bòbila, especialitzada en literatura negra i criminal i un dels grans teòrics, estudiosos i dinamitzadors del gènere a casa nostra, amb la complicitat que sempre resulta necessària i imprescindible a l’hora de “cometre” delictes importants, de l’Ajuntament de l’Hospitalet i de l’Editorial Roca, dirigida per Blanca Rosa Roca, posa en marxa el premi de novel·la negra L’H Confidencial, utilitzant un afortunat joc de paraules que remetia directament al llibre L.A. Confidential de James Elroy, que l’any 1997, després de ser un gran èxit de vendes i un referent, es convertiria en una pel·lícula oscaritzada, dirigida per Curtis Hansonn i interpretada per Guy Pearce, Russell Crowe, Kevin Spacey, Kim Basinger i Danny DeVito.

La primera edició del premi se la va endur Joaquín Guerrero Casasola amb Ley garrote i la segona, Raúl Argemí amb Retrato de familia con muerta. Després ha anat a parar a mans d’autors com Julián Ibáñez, Erianz Gamboa, Cristina Fallarás, Rafael Alcalde, Nacho Cabana o Alberto Valle, entre altres. S’ha deixat desert en tres edicions i s’ha anat consolidant com un referent del gènere amb una dotació de 12.000 euros i la publicació de la novel·la. Enguany hi ha hagut un gir de guió i per primera vegada en els divuit anys d’història del premi l’ha guanyat una obra escrita en català, tot i que les bases sempre han permès les dues llengües. I no només això, ja que l’autor de Demolició és una de les veus referencials de la novel·la negra catalana, el periodista cultural Lluís Llort (Barcelona, 1966), que amb aquest guardó no fa altra cosa que segellar una sòlida i ascendent carrera literària que l’ha portat a ser un dels autors més seguits i estimats del panorama negre en català.

Va debutar l’any 1999 amb Tardor, publicada a Destino, que també li va editar un any després Maleït Montjuïc, i a partir d’allí, amb una certa regularitat, ha escrit Camaleó, Trenta-dos morts i un home cansat, La imperfecció de les bombolles, Si quan et donen per mort un dia tornes, Herències col·laterals (que va guanyar el premi Paco Camarasa 2020 a la millor novel·la traduïda al castellà), La reina de diamants (escrita a vuit mans amb Sebastià Bennasar, Salvador Macip i Marc Moreno), Sota l’asfalt, No n’estiguis tan segur, Pes mort, Temps mort i, el mes de març passat, Un assassí. Pel mig, i a partir de l’any 2008, també ha signat un bon nombre de llibres de narrativa infantil i juvenil, alguns d’ells treballats conjuntament amb Salvador Macip, com la sèrie Soc un animal.

Llort, tal com és conegut en el món literari i també la manera que ha escollit per signar les seves obres, té unes quantes característiques a l’hora d’escriure que el fan força especial i que amb tota probabilitat siguin una part important del seu atractiu literari. D’una banda escriu el que vol i quan vol. Això que en principi seria comú a molts escriptors, en el seu cas concret té unes dimensions especials, ja que no es casa amb res ni amb ningú i, a més, no ha caigut mai en la temptació fàcil i habitual de perseguir fer sèries de personatge o d’estirar una història més enllà d’un únic llibre. Això vol dir que les seves novel·les són sempre una sorpresa en tots els sentits, en la temàtica, en el plantejament, en la tria dels personatges, en l’acció. La seva mirada sòlida i irònica és capaç de treure punta de situacions aparentment banals i teòricament anodines com, posem per cas, l’acord entre un advocat i una velleta que rebrà una pensió vitalícia a canvi de cedir-li el pis quan es mori, situació en què la cosa es pot arribar a complicar fins a arribar a extrems insospitats.

Llort controla els temps, els protagonistes, l’acció, l’entorn, el paper dels secundaris, els escenaris, els diàlegs i, sobretot, el tremp de la narració, i això fa que qualsevol llibre que porti la seva firma sigui sempre una garantia de sorpresa i d’emoció. Li agrada, i a més en gaudeix, bellugar-se sempre pels marges, defugint els territoris llaurats, i això, no ens enganyem, fa que el lector afronti els seus llibres amb l’emoció de saber que, passi el que passi, hi haurà sorpreses en tots els sentits. En aquest cas concret només sabem que el protagonista és un professor universitari de 51 anys, casat, amb una filla de 17, articulista i tertulià de ràdio i de televisió, que rep una acusació de violació. Ell, és clar, diu que és innocent, però les coses a can Llort mai són tan senzilles, així que, a partir d’aquesta arrencada, es pot esperar de tot. Un tema dur i desgraciadament actual que, si ho hem de jutjar pel premi, Llort ha superat amb nota i que, sens dubte, no farà altra cosa que fonamentar encara més una carrera literària excel·lent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.