Guiri

És curiosa, la condició de turista. Quan hom l’assoleix, renuncia a la tercera dimensió humana: el gruix. Som reduïts a éssers bidimensionals, mentre passegem indolents pels carrers desconeguts, aferrats a un mapa com un nàufrag al darrer vestigi del vaixell enfonsat. Som alienígenes amb una exigua comunicació amb els indígenes, limitada a pagar el cost de la consumició a la terrassa d’un bar, o a una demanda d’ajuda quan el mapa es mostra del tot inútil en la funció per a què fou adquirit. La cosa no millora en el moment de contemplar monuments, paisatges o obres d’art d’alt contingut cultural i/o mitològic. Com a molt, i admeto que no és poca cosa, podem esdevenir víctimes de la síndrome de Stendhal, saturats de bellesa. Però aquest fet no millora la nostra condició bidimensional, pel que fa a les relacions humanes. Per a la població local seguim essent llimones el valor de les quals és directament proporcional a la quantitat de suc que se’n pot extreure. La tercera dimensió és aquella que no perd el viatger, un individu que té un concepte del viatge molt diferent del turista, quan prepara les maletes. Però aquesta és una altra història.