Mirades
I ens ha costat Déu i ajuda...
Cal trobar un equilibri entre els visitants de Girona i els veïns, però ara mateix parlar de massificació no s’ajusta a la realitat
He deixat passar dies des de la manifestació que hi va haver el 6 de juliol convocada per la Plataforma pel Decreixement Turístic a Girona. També des de la jornada que es va celebrar al Col·legi d’Arquitectes, l’1 de juliol, amb el títol Ciutats visitades. El futur del turisme urbà, que va ser organitzada per l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Girona amb la col·laboració de l’Institut Superior d’Estudis Turístics, Insetur, de la Facultat de Turisme de la UdG, i l’Associació d’Hostaleria, Turisme i Restauració de Girona, seguida per molta gent del sector. Les dues qüestions m’han fet reflexionar. És evident que a Girona tenim turisme. Jo diria que afortunadament. Soc d’una generació que recorda la Girona grisa i negra i que va poder comprovar de primera mà com eren cases i pisos en algunes parts del que ara anomenem el nucli dur del Barri Vell i de l’antic barri Xino, i els asseguro que no hi tornaria per res del món. És evident que la transformació de la ciutat va comportar que gent que hi vivia deixés de fer-ho. Això va passar fa quaranta anys i ha continuat passant. I és evident que hi ha gent que hi voldria viure i no pot per les lleis del mercat o de la propietat.
A la manifestació hi va haver unes 350 persones i unes consignes molt repetides. “Guiris, no”, “El turisme mata el barri”, “Fora turistes dels nostres barris”, “Miris on miris tot són guiris”... Això era el que pensaven i cridaven els manifestants, i dret tenen a fer-ho, però hi ha molta gent que no hi està d’acord. Que cal evitar la massificació del turisme, sí. També per Tots Sants Girona s’omple i no voldrien que fos així cada dia. Però parlar actualment de massificació crec que no s’ajusta a la realitat. Tampoc parlar de monocultiu turístic. A les darreres dades de fa anys el turisme suposava poc més del 6 per cent de l’economia de la ciutat i és evident que ara mateix es deu acostar, o ja ho deu superar, al 10 per cent. Molt lluny del que passa a les Canàries o a les Balears.
La tinent d’alcaldia de l’Àrea de Promoció Econòmica, que va obrir i tancar la jornada, va parlar del “model gironí de gestió del turisme” i el va definir com la voluntat que sigui un turisme “de qualitat, no massificat, equilibrat i adaptat a les necessitats de Girona”. És difícil no estar-hi d’acord, tot i que sospito que alguns dels manifestants no en voldrien cap ni un, de turista, a la ciutat. Cal governar per a tothom, això és evident, i escoltar a tothom, però actuant pel bé de la majoria. Girona ha deixat de ser aquella ciutat on només venien els turistes els dies de mal temps a la costa i s’hi estaven unes hores. Els manifestants criticaven la ciutat aparador, de turisme de fires i festivals. I jo penso que si alguna cosa s’ha fet bé és aconseguir que la gent vingui a la ciutat i que sigui un turisme de fires i congressos. I de festivals. Cal trobar un equilibri entre els veïns i els visitants, però algunes afirmacions sobre nous veïns o visitants a voltes freguen la xenofòbia. Núria Prats, del Girona City Convention Bureau, en la seva intervenció va recordar les Corrandes dels Manel per dir una cosa en què crec que té raó: “I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.” Doncs això. Controlem-ho però mantinguem-ho.
