Grans necessitats

Al nostre territori hi ha una població cada cop més envellida i amb més necessitat d’atenció. Les places a les residències públiques tenen una llarga llista d’espera i si es fa l’opció de tenir una persona gran a casa el camí d’obstacles no para de créixer. Cal adaptar un habitatge, sense pràcticament ajuts, i en el moment de fer ús de la sanitat pública la situació és complexa. La cobertura de bolquers i d’alguns dels medicaments bàsics n’és un exemple. La restricció en nombre de bolquers fa que les famílies n’hagin de pagar una part si no disposen del nombre necessari i en determinats fàrmacs es va produint restriccions. I em pregunto: per què aquestes limitacions? No es pot valorar cas a cas? La situació empitjora quan cal portar una persona als serveis d’urgències, amb les llargues esperes, i les faltes d’ajut en atenció domiciliària se sumen als entrebancs. I pel que fa als suports econòmics també deixen molt a desitjar. Les residències privades estan a l’abast de poques famílies i mentre que la nostra població de persones grans es mereixeria una vida amb garanties, la classe política discuteix sense que es resolguin els problemes amb què dia a dia topa la població. La nostra població d’edat més avançada ha tingut una vida de lluites i de nombroses hores de treball. No ho ha tingut gens fàcil i el resultat és que no se li retorna el que ha invertit. Se’ls deixa marginats dins un món digital complicat de gestionar, amb una atenció que no arriba a cobrir moltes de les necessitats que hi ha, i amb l’única opció de passar l’últim trajecte de vida amb una dependència cada cop més gran dels familiars. Segons els darrers estudis, Girona, per exemple, ja té més habitants de 65 anys que menors de 14 i, en general, les societats del primer món cap cop estan més envellides. Això requereix un increment del volum de serveis, quan la tendència en molts casos és la contrària. I el tema és prou rellevant per reclamar vides de qualitat per a aquest darrer tram de vida. “Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena.” Aquesta frase del director Ingmar Bergman només serà possible si les persones a mesura que es fan grans tenen els suports necessaris per arribar a la fi del camí de manera digna.