Elogi dels escacs
El meu fill gran ha tingut l’encert impagable de regalar-me un joc d’escacs telemàtic, és a dir, puc jugar-hi les 24 hores del dia. El contrincant pot ser un jugador que es troba als antípodes o el veí del pis de dalt... Supòsits que no deixen de ser molt interessants. Els escacs són insubstituïbles a l’hora de coordinar i fer servir les “cèl·lules grises”, com diria el famós detectiu Hercule Poirot. Per a un jubilat com és el cas del sotasignat, que només llevar-se ja ho té tot fet, trobo que és el millor recurs per “matar el temps”. Els escacs són un model d’entreteniment de primer ordre i una lliçó de vida, per descomptat. Pots guanyar, perdre o fer taules... Cofoi si aconsegueixes la victòria... i et fa tocar de peus a terra si perds. En cada guerra “a mort” sobre el tauler, sempre aprens del que en sap més que tu, i si guanyes, el teu ego surt reconfortat, i ben escalivat en cas de derrota. Per mi, és el joc ideal per fer treballar la matèria grisa, mentre el temps –“tempus fugit”– compleix el seu deure. Malgrat aquella vella cançó dels anys cinquanta “Reloj, no marques las horas”, el temps segueix inexorablement, escurçant el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes. La mitologia hel·lènica representava el déu del temps, Kronos, devorant els seus propis fills! Imatge patètica però no menys real!
Girona