Opinió

De reüll

La cançó

Un fil d’aire de tempesta, una negror condensada que corona les antenes de Rocacorba, m’entra per la finestra que tinc mig oberta d’una habitació tan petita com xardorosa. La finestra té vistes a un paisatge interior compartit, de terrats, oliveres, i roba estesa, massa atapeïda per estenedors massa curts. Al matí, refilen ocells que tot ho fan bucòlic, oblidant les fresses urbanites. També m’arriben les cançons que un pare ensenya al fill, mentre la criatura xipolleja en una piscina inflable: Plou i fa sol, Cargol, treu banya, El gegant del pi... El repertori inclou el cançoner local amb El monstre de Banyoles o El Tren Pinxo, que es canten amb un altre ímpetu. L’estrella és la cançó d’en Doraemon. “Ah, ah, ah! Tu sempre guanyes, Doraemon.” És naïf però és un gat còsmic que pot volar pel cel blau. I sempre guanya, se surt amb la seva. La cançó és la resistència, per vèncer la calor i l’oblit, foragitar les pors, sentir-se orgullós, convèncer de la victòria. A les places ja no es canta i els pocs punys que s’aixequen ho fan mecànicament, com a part de l’escenografia del que ha quedat de quan aquelles places vessaven de punys alçats i d’un estol de veus que en comunal unitat cantaven amb les ganes que ho fan pare i fill. S’entonava El virolai i El cant dels ocells pensant que, com en Doraemon, es podia volar pel cel blau i guanyar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia