La Malinche

L’imperi romà va caure a Occident quan els colons que havien de protegir les seves fronteres van comprovar que havien estat abandonats i explotats per una metròpoli cada cop més decadent, corrupta i ociosa. Encara que evidentment això no va ser decisiu, el seu cansament i decepció van obrir la porta als “bàrbars” (de fora), ja que hi tenien poc a perdre. Traïdors? Ho va ser la Malinche? Aquesta indígena asteca va exercir d’intermediària i traductora amb els exploradors espanyols arribats a les seves terres i fins i tot en va ser amant i esposa (amb Hernán Cortés va tenir un fill, considerat el primer exemple del mestissatge en aquelles terres). La visió sobre el seu paper en la conquesta de Mèxic és variada i contradictòria: és per a uns l’exemple de qui és capaç de reconèixer la barbàrie del seu propi poble, sanguinari i incivilitzat, que la va lliurar com a esclava als conqueridors, i la conveniència del progrés que l’invasor aportava. Però per a d’altres és justament l’exemple de la traïció als de la seva ètnia i condició (avui en dirien autoodi?) i, alhora, un supòsit de síndrome d’Estocolm avant la lettre. La visió dependrà de les ganes que es tinguin de ser coherent en matèria migratòria, o de netejar l’anomenada “llegenda negra espanyola”. Perquè si a les terres de Mèxic haguessin arribat els mateixos conqueridors que van arribar a les costes de Nova York i que des d’allà van travessar fins a Califòrnia, probablement res del que coneixem d’aquella cultura no hauria sobreviscut.

‘Malinche’ és el nom del musical que es representa des de fa temps a Madrid per narrar l’epopeia i l’amor entre l’asteca i l’espanyol. Però, com dic, més enllà del rigor i la bona fe que pugui guiar el treball historiogràfic, l’anàlisi de la realitat es duu a terme sempre des d’una cosmovisió, i en els nostres temps d’intel·ligència artificial encara es va esbiaixant més la informació que ens arriba sobre la base d’aquelles dades que hem cercat prèviament. La nostra tendència natural es veu reforçada per aquella, de manera que a hores d’ara el relat sobre la detenció de Nacho Cano ja ha estat deglutit i valorat, segons cada parròquia, bé com un abús policial, bé com el càstig just a un maltractador d’immigrants, o –i aquesta tercera opció és la més probable i versemblant– com una anècdota utilitzada per distreure el personal davant notícies que a qui les difon pot convenir sepultar.

Cadascú pot agafar les dades que vulgui: que la burocràcia va fer impossible que uns estudiants becats que van entrar com a turistes poguessin participar en el musical com a part de la seva formació o que l’argúcia no és res més que una manera de pagar menys diners al personal (no seria aquest el primer ni l’últim cop que es denuncien les condicions precàries dels treballadors d’aquest sector; fa poc, en un dels discursos dels premis Butaca de teatre musical). Que la policia d’una comissaria de districte (on el seu cap té cites pendents als tribunals) no pot fer una intervenció d’aquesta mena, ja que es parla de maltractament a immigrants, o que calia perquè tot s’origina en una denúncia greu d’una treballadora que fa lliscar en el relat un eventual assetjament. Que els que envoltaven Cano en la seva roda de premsa són una majoria tan incondicional a la seva persona com la majoria dels patrocinadors, ara que Renfe ha decidit deixar de finançar-los, o que estan tots comprats per Ayuso per plantejar-ho com a víctima de la persecució sanchista a qui no pensi com ell a la inexpugnable plaça de Madrid…

Malinche va ser un personatge, però també és metàfora d’una ciutadania cada vegada més incapaç d’apropar-se a una realitat que ha de conèixer per nodrir en llibertat la seva opinió sobre les coses. Sense informació veraç, no hi ha democràcia. I la responsabilitat d’aquesta borrositat és col·lectiva. Avui tots som agent informatiu, en cada retuit o post, en cada lectura sense rigor i en cada exabrupte desconsiderat. I una plèiade d’assessors de màrqueting dels polítics ho sap i es dedica, com calamar que fuig, a omplir l’aigua amb una tinta fosca: una detenció mediàtica d’un famós, encara que duri deu minuts, si no cal, assenyala desproporció i arbitrarietat. Però així ja han aconseguit l’objectiu: un altre cop hem mirat cap al punt contrari a aquell per on el calamar silenciosament s’ha volatilitzat, mentre anhela que d’una vegada arribi el mes d’agost, quan els tribunals penals no fan vacances, però la major part dels mortals, sí.