‘Cel roig’

Seguint amb el cinema, escriuré sobre una pel·lícula plenament d’estiu que m’ha commogut: Cel roig (Rother Himmel, 2023), de l’alemany Christian Petzold. Estrenada fa poc entre nosaltres, encara es pot veure en algun cinema, com ara, a partir d’avui, al Truffaut, de Girona. Comença amb dos joves (Leon, escriptor, i Felix, fotògraf) als quals se’ls espatlla el cotxe i han de caminar per un bosc per arribar a una casa, propietat de la mare de Felix, pròxima a una platja del Bàltic. Es fa de nit i es perden, de manera que em van venir al cap els dos joves extraviats de Gerry, de Van Sant; però troben la casa i descobreixen que la mare absent també l’ha deixada a una desconeguda (Nadja), que ja és al llit en joiosa companyia: hi afegeixo, doncs, el socorrista Devid. Petzold ha dit que va inspirar-se en El somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, però també és possible pensar en les comèdies estiuenques de Rohmer mentre el desig circula entre els personatges. Però apareix l’amor, que pot tenir un vessant tràgic. Leon, molest per tot, intenta escriure inútilment mentre desisteix d’anar a la platja. Felix hi va i té una idea: fotografiar persones mentre miren el mar. El cel és roig a causa dels incendis provocats per la sequera. També s’intueix el simbolisme cromàtic: el roig de la passió. En un moment preciós del film es fa present el poema L’Asra, d’Heine, en què una princesa, filla d’un sultà, i un esclau coincideixen un dia rere l’altre, al capvespre, a prop d’una font; quan ella vol saber qui és el jove, aquest respon: “La meva tribu és la dels Asra, que moren quan estimen.” I és així que el final du a recordar Viaggio in Italia, de Rossellini: unes mans entrellaçades com les de dos amants trobats a les ruïnes de Pompeia.