Inevitable

El Goncourt de l’any passat, el que va rebre Brigitte Giraud, ara traduït al català, Viure ràpid, busca l’explicació de la mort en accident de moto de Claude, el marit de l’autora premiada. Just aquest dijous, el dia que feia 24 anys del fatal accident, Brigitte Giraud va ser a Barcelona per presentar-lo. El llibre, no exempt de ritme narratiu veloç, es pregunta sobre l’atzar, el destí, la causalitat, les coincidències nefastes que van incidir en aquella mort. “Si jo no m’hagués volgut vendre el pis.” “Si l’avi no s’hagués suïcidat just quan nosaltres necessitàvem els diners.” “Si hagués plogut.” I així fins a 23, sí, 23 condicionals. Passa sovint quan pensem en els nostres actes, i en la nostra vida, què hauria passat si hagués pres una decisió o una altra, i el seu efecte en la nostra vida. I més encara si vivim ràpid, si anem accelerats i no podem avaluar les passes que anem fent. I també tot sovint tenim la impressió que no hi podem fer res, que anem ràpid perquè no podem badar, perquè no ens podem deixar arrossegar pel Dolce far niente que pregona Rafael Vallbona des de Siena, o això ens han dit, i omplim les nostres hores i dies. Aquesta plantilla del condicional ens pot arribar a bloquejar. No ens podem quedar asseguts lamentant allò que no hem fet, o allò que hauríem pogut fer. Un cop adoptada una decisió l’hem de defensar com la bona tria. Giraud, en el seu relat, on apareixen les emocions, l’amor, la idea de retenir el temps, la parella, les globalitzacions, l’imprevist, se’n va anar fins al Japó per saber per què la Honda 900 CBR estava prohibida al país on Tadao Baba l’havia dissenyada i només estava destinada a l’exportació a Europa. Aquest enginyer retirat és tota una institució en el sector del motor, i fins i tot hi ha samarretes i tota mena de productes de marxandatge, però per a Giraud és qui va dissenyar una màquina mortal, la moto que tenia el seu germà i que va agafar el seu home. És l’atzar, és el destí, com podem aturar el temps perquè no s’esdevingui l’inevitable?