Amb pèls a la llengua

Ara que la calor ja sembla que ha arribat per quedar-se i que l’engranatge estiuenc de casals d’estiu, colònies, campaments i malabarismes conciliadors en què s’hi van encaixant les vacances familiars pren forma, em ve al cap una dada que em va deixar preocupada fa unes setmanes. Només el 53% de les converses entre els infants dels caus i esplais de Catalunya són en català. Així ho constata el tretzè InformeCAT de la Plataforma per la Llengua, que recull 50 dades significatives sobre l’estat del català arreu del domini lingüístic. Malauradament, aquesta és només una de les moltes xifres alarmants de l’informe, que inevitablement em va transportar als meus estius de colònies, primer com a jove i després com a monitora. El meu pas per l’educació en el lleure no només m’ha aportat un grapat d’eines i coneixements a títol personal, sinó que ha esdevingut un pilar fonamental de la meva manera de ser i de fer, i de sentir-me orgullosa de la meva llengua. M’explota el cervell només d’intentar imaginar que els espais d’aprenentatge en el lleure que històricament han servit de porta d’entrada de molts infants a la cultura catalana, deixin de ser-ho. Perquè que ningú ens la vulgui colar: la llengua que fem servir en el nostre dia a dia no és un mer mitjà de comunicació; darrere la manera com parlem hi ha una expressió d’identitat, de riquesa literària, històrica, social, cultural… I sent com és l’educació en el lleure una eina tan poderosa per al creixement humà i, també, per a la inclusió social, sincerament, no sé què carai estem esperant per atacar sense complexos el creixent problema del servilisme lingüístic. Un servilisme que es reprodueix reiteradament en altres esferes de les nostres vides. Així ho demostren més dades de les que aporta l’informe de Plataforma per la Llengua: només un 12,1% del jovent parla únicament el català com a llengua habitual, i només un 36% de les persones catalanoparlants creuen que no els perjudicarà usar la seva llengua en un judici. Hi haurà qui dirà que no s’ha de fer política amb la llengua, però la llengua, com tot, és política. Política d’entendre que vivim en una societat plural i multilingüe on es parlen centenars de llengües però només una d’aquestes és la pròpia. I per molt que el nacionalisme banal espanyol segueixi amb la dèria de canviar-ho, n’hi ha que no desistirem.