Espanya “futbolera”

Encara que no t’agradi el futbol, la carregosa i triomfal selecció espanyola que acapara portades també pot despertar el teu interès sociològic: d’alguna manera el planter actual és un reflex del que és ara mateix l’Espanya baronívola. Hi ha catalans, hi ha bascos, hi ha negres, hi ha blancs, hi ha bons professionals en això seu, oradors acceptables, maleducats impresentables i també, és clar, hi ha fatxes desacomplexats. Ni un Gran Hermano amb rigorós procés de tria hauria proporcionat una millor combinació humana d’aquest tros de la pell de brau on ens toca pasturar. El bon paper de l’elit futbolera ha anat aparellat a tota mena de polèmiques que van més enllà de la qüestió esportiva, fet normal tractant-se de gent que té cervell per pensar, i per tant opinar del que li roti o del que li rellisqui, ja sigui esfèric, polític o etílic. En això últim, les copes que xarrupen dalt la carrossa de la desfilada, totes aquestes celebracions s’assemblen força, ja siguin blanques, blaugrana o enrogides i, encara que no formi part dels millors valors a encomanar, cal entendre que no tot han de ser dietes espartanes i flexions infinites en uns professionals que com els seus coetanis, que els aplaudeixen incondicionals al pas de la comitiva, estan en edat de divertir-se. I és en pujar a l’escenari a celebrar títols quan els futboleros exhibeixen una naturalitat sense filtres que hem d’aprofitar perquè difícilment la veiem en les ensopides rodes de premsa o en els partits sota vigilància arbitral. Les rialles i les abraçades als vestidors en acabar el partit, o en el seu cas els plors i els laments, haurien de ser ressopó televisiu habitual, igual com la repetició de les millors jugades, perquè el futbol també és això. Ens podrà agradar o se’ns en fotrà, que reivindiquin l’espanyolitat de Gibraltar –ja ho ha dit l’Íñigo Errejón: per què volen el Penyal si l’endemà l’omplirien d’Airbnb i així el tornarien a regalar als fons anglesos?– i ens podrà agradar més o menys que maltractin la salutació d’un president, que cantin fatal i ballin només una mica millor. Però almenys aquells que no els solem mirar mentre venten xuts al camp hem seguit la seva celebració amb crispetes. És una altra manera d’obtenir audiència en un lloc com Catalunya, on la gent no ho confessa però resulta que la final va tenir aquesta bonyeguda quota de pantalla del 67%.