Suportar o combatre l’incivisme

La qualitat de vida en una ciutat, un barri o un poble es pot mesurar amb molts paràmetres, un dels quals és el grau de respecte a la convivència que practiquen els seus habitants. Es tracta de normes de tant de sentit comú que no caldria ni tan sols regular-les. Per sort ho estan, però la mala sort és que no serveixen de gran cosa perquè rarament es penalitzen els comportaments incívics.

Qui més qui menys és capaç d’identificar-ne, siguin puntuals o reiterats. En espais públics (carrers, places, parcs), en el transport públic, en carrers vianalitzats, en centres comercials, en zones residencials, és fàcil observar persones que se salten les normes més elementals de convivència i perjudiquen el benestar col·lectiu a còpia de fer soroll en hores inapropiades, llençar envasos a la via pública, vandalisme, no recollir excrements de les mascotes, no respectar les normes de trànsit, no cedir seients a persones grans, conduir patinets elèctrics per voreres i carrers vianalitzats, robatoris, fer botellots o pintar grafits a les parets, al tren o al metro.

Conviure amb civisme és rendible, socialment s’eviten conflictes i tensions, i augmenta la qualitat de vida, i econòmicament, perquè no cal gastar diners públics a reparar danys ni a netejar espais afectats pels comportaments incívics. Només caldria que els ajuntaments dediquessin més hores de les seves guàrdies urbanes a controlar i a sancionar les infraccions. Probablement amb els mitjans tecnològics actuals els seria molt fàcil estendre els sistemes de control de l’incivisme (càmeres, aplicacions als mòbils per denunciar amb facilitat, reacció ràpida a les denúncies,...). Els ajuntaments també tenen molt de recorregut i una feinada per fer en la creació del relat de la convivència i dels beneficis que comporta. El sistema educatiu, també, amb l’educació cívica a l’escola des de ben petits. I, és clar, la clau més efectiva, la pròpia família.