Marina i el somriure captiu

El mal sempre s’aprofita del bé. Una de les eines més útils que han sortit de l’enginy humà són les brides, simples cintes de plàstic estretes i allargassades amb què es pot fer fàcilment un nus escorredor del diàmetre desitjat permetent la fixació de dos objectes amb tota rapidesa i efectivitat, sense cap temor que un es desprengui de l’altre. És un instrument molt utilitzat en feines industrials i tècniques, com la construcció o l’electrònica, també en l’àmbit domèstic i en un àmbit més pervers, el de la seguretat i contenció de persones, com a substitutiu de les conegudes manilles.

Ahir, la Marina Txernovolenko aguantava una d’aquestes peces plàstiques amb la mà esquerra, ensenyant-la a l’auditori de l’Espai Línia de l’Eixample que l’escoltava, mentre anava explicant com utilitzen les brides els soldats russos per lligar les mans dels presoners que fan a Ucraïna, sovint per l’esquena, i que, immobilitzats així, els porten al lloc de reclusió, sovint en trasllats llargs i penosos que disten molts quilòmetres de la ciutat o el camp de batalla on han estat fets presoners.

Mentre un grup de nens agafava un feix de brides i n’anava repartint entre el públic, la Marina sostenia amb les seves mans una bandera del seu país, Ucraïna, a la qual havia lligat una brida en un extrem que va acabar tallant amb unes estisores. “Avui el meu somni és aquest, una brida tallada, una persona alliberada”, va proclamar

La Marina és una dona jove, de faccions suaus i maneres educades, esposa i mare de dos fills, una persona que hauria d’estar en la flor de l’alegria de la vida, amb un somriure permanent dibuixat als llavis. Però el posat de la Marina és seriós, greu. “Abans, quan jo tenia un problema trucava al meu pare i ell sempre venia a solucionar-lo, ràpid; ara cada matí quan m’aixeco i prenc un cafè el primer que faig és pensar en ell i com estarà allí on el tenen tancat.”

El pare de la Marina és un dels entre 1.500 i 2.000 soldats que encara estan presos després de la batalla de Mariúpol, el sagnant setge a què els russos van sotmetre aquesta ciutat entre el febrer i el maig del 2022. Des d’aleshores la Marina només ha rebut una carta del seu pare. Les cartes que ella li ha escrit, i en són moltes, no sap on han anat a parar. Les gestions fetes davant multitud d’organismes internacionals no han donat cap fruit. Només sap, per una informació que li van donar presos ara alliberats, que l’home alt i cepat de 95 quilos de pes que era el seu pare abans de la guerra ara n’és un altre que en pesa només 65.

L’agost del 2022, aquesta dona va aterrar a la ciutat de Barcelona, on es va establir amb els seus fills i on pot viure gràcies als ingressos que obtenen d’un negoci que tenen encara en funcionament al seu país d’origen. Està molt agraïda de l’acolliment que li ha donat la ciutat i també a l’associació Txervona Kalyna, que des del primer moment del conflicte s’ha desviscut per fer costat als seus compatriotes.

Ahir l’associació va organitzar aquest acte on la Marina i altres testimonis van explicar la duresa del captiveri de soldats i civils ucraïnesos en mans dels russos. De moment hi ha hagut 95 actes d’intercanvi de presos entre uns i altres, 95 motius d’esperança per a la Marina, 95 tristes decepcions. No, el seu rostre no pot dibuixar un somriure.