Moral de victòria

La selecció espanyola ha guanyat una Eurocopa i no és el primer cop que passa. De fet, l’any 2010 va guanyar, fins i tot, el mundial de Sud-àfrica. Com cada cop que hi ha un resultat positiu del combinat estatal, els partidaris de no barrejar política amb esport surten de sota les pedres a alliçonar-nos amb una bona dosi de nacionalisme banal. De sobte, que una pilota toqui la xarxa serveix per concloure, amb molta més precisió que l’escrutini d’un referèndum, que Catalunya és Espanya i que els catalans n’estem ben convençuts i cofois. Tal deducció s’extreu d’algunes celebracions que s’han vist al carrer: per exemple, quatre milers de persones s’aplegaven al centre de Barcelona per veure la final en una pantalla gegant i celebrar el triomf dels de la samarreta vermella. Tampoc és que la voluntat de la concurrència importi gaire, perquè a Gibraltar la pantalla gegant era per donar suport a la selecció anglesa i a Madrid no s’han estat de cridar que el Penyal és espanyol. Alguns independentistes, instal·lats en un estat d’ànim ciclotímic, veuen en aquests esclats de joia la desaparició definitiva de la nació catalana. Ja no recorden que l’any 2010 es van reunir als peus de Montjuïc 75.000 individus –sempre segons la Guàrdia Urbana– per cridar el gol d’Iniesta, sense que això impedís que pocs anys després els carrers bullissin reclamant l’autodeterminació. És clar que no sobrevalorar el fenomen tampoc ens ha de dur a menysprear el poder de seducció d’un espectacle de masses que és, també i sobretot, un altaveu per a la propaganda nacionalista. La imatge engrescadora de l’èxit esportiu contrasta amb el to agre i malhumorat que gasta l’independentisme d’un temps ençà. No es pot esperar que el jovent s’entusiasmi amb concentracions caïnites i senils, mentre per una altra banda li ofereixen bon ambient i moral de victòria. Algun remei s’hi ha de posar.