Lligats de peus i mans

Ara que la sequera ha donat un respir a la societat catalana, apareixen més núvols que dificulten poder avançar econòmicament. El dèficit fiscal s’incrementa, les inversions en infraestructures arriben amb comptagotes i les pimes cada dia tenen més difícil demanar crèdits satisfactoris per la falta de competència bancària, un fet que es podria agreujar ara que Banc Sabadell podria ser engolit per l’opa hostil del BBVA. I les darreres setmanes ha aparegut un petit exèrcit que dispara amb pistoles d’aigua als turistes mentre prenen una cervesa com a senyal de protesta per la massificació de visitants que viu sobretot Barcelona. En vista d’aquests entrebancs, i amb un govern de la Generalitat en funcions, fa la impressió que la situació econòmica encara resisteix prou bé mentre es tenen les mans engrillonades i els peus lligats a una bola de ferro per poder avançar.

No parlaré de conspiracions organitzades externes, però sovint hi ha fets que podrien provocar aquesta sensació. Quan es posa sobre la taula la millora del finançament per a Catalunya, i més quan hi ha estudis seriosos que situen en 22.000 milions d’euros el dèficit fiscal, és a dir, que l’Estat rep milions d’euros d’impostos de casa nostra que després no es tradueixen en un retorn d’inversions, alguna cosa no funciona prou bé. I quan es diu que això cal reparar-ho, els governs de La Moncloa directament se te’n riuen a la cara. L’execució pressupostària real catalana és un altre escàndol. Com pot ser que històricament la mitjana executada es mogui a l’entorn del 60% quan la Comunitat de Madrid oscil·la entre el 115% i el 140%? I això no és una opinió d’un periodista potser afectat per l’onada de calor d’aquests dies, sinó que hi ha institucions i patronals que així ho certifiquen. A tall d’exemple, el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha anunciat aquesta setmana que Catalunya té un dèficit d’inversions en infraestructures de 42.500 milions d’euros des del 2009, una xifra que representa un 2,2% del PIB. La patronal, que precisament no es pot qualificar de frívola, considera que aquesta falta d’inversions posa el país “en una situació delicada perquè representa una pèrdua de competitivitat del teixit productiu català i resta capacitat econòmica, benestar i qualitat de vida als catalans”. Altres institucions com ara Pimec i la Cambra de Comerç de Barcelona també es mouen en aquesta línia.

En la llarga crisi del 2008-2013 van desaparèixer una desena de caixes d’estalvis a Catalunya. Segurament alguna de les quals no estava ben gestionada. Però al final els grans perdedors d’aquell canvi de panorama van ser els clients i empresaris perquè va caure en picat la competència. Ara, amb l’operació plantejada pel BBVA, encara s’agreuja més aquesta garantia d’elecció financera. Per més que la CNMC posi condicions o compromisos al gran banc espanyol, és evident que Catalunya viu en una mena de monopoli controlat per poquíssimes entitats financeres. És per això que el govern català, els agents econòmics i socials i sobretot el món empresarial s’han de revoltar per impedir la desaparició de l’enèsim banc que té la seva essència al mercat català.

Per acabar-ho d’adobar, ara es declara la guerra al turisme que visita Catalunya. És evident que aquest sector ha tocat sostre al Principat i molt especialment a Barcelona. Però decréixer sense seguir un pla consensuat pot afectar els més vulnerables amb la consegüent pèrdua de llocs de treball. De fet, ningú qüestiona la importància del turisme en l’economia catalana i a l’Estat espanyol, que representa a l’entorn del 12% del PIB. Que cal trobar solucions per reduir la intensitat en determinats barris i carrers és evident, però també és cert que als partits polítics i al govern no se’ls sent parlar gaire del nou model per a aquest sector i la manera de reequilibrar l’activitat si es redueix el nombre de visitants sense cap pla alternatiu. Molts potser ja no recorden la Barcelona grisa, deixada i poc transitada d’abans de la celebració dels Jocs Olímpics del 92.

Davant d’això, la Generalitat hauria de ser conscient que mentre el govern de l’Estat no es prengui seriosament la reducció del dèficit fiscal i s’injectin les inversions que toquin en funció del pes en el PIB i la població, no hauria de col·laborar en la seva governabilitat. I des d’aquí, sens dubte, cal més preocupació i més estudi per aplicar un model econòmic adequat que faci possible l’equilibri entre el creixement i el benestar de la gent.