Les estacions d’Arcimboldo

També podria haver recomençat les ombres d’estiu per la pintura. O bé, si no hi hagués interposat El cel roig amb el desig de vindicar aquesta bella pel·lícula estiuenca de Christian Petzold que va passant massa desapercebuda, la pintura podia haver aparegut estirant un fil cinematogràfic a través d’Agnès Varda, que, fa dues ombres, vaig invocar a propòsit de La Pointe Courte, rodada l’estiu del 1954. La pintura sempre va inspirar Varda, que a Visages, villages (2016) homenatja Godard amb una paròdia de la seqüència de Bande à part (1964) en què Ana Karina, Sami Frey i Claude Brasseur corren pel Louvre. El cas és que Varda, que aleshores tenia 88 anys i com diu ella mateixa ja no podia córrer, travessa ràpidament la Gran Galeria en una cadira de rodes empesa pel fotògraf J.R. mentre exclama amb admiració els noms de pintors italians amb quadres allà presents sense que ens siguin mostrats: Bellini, Del Sarto, Lorenzo Costa, Ghirlandaio, Botticelli, Rafael. Fins que demana a J.R. que s’aturi per contemplar dues obres d’Arcimboldo (1526-1593): L’estiu i La primavera, dues de les còpies del mateix pintor de la sèrie original Les quatre estacions realitzada a la seva manera: caps humans compostos amb flors, fruites, verdures, plantes i fulles; bodegons convertits en retrats de perfil. En el cas de L’estiu, la cara està feta amb fruites i verdures de la temporada (és així que el nas és un cogombre, una albergínia fa d’orella o la galta és un préssec) mentre que, entre altres detalls, hi ha cireres als cabells i també al llavi superior. Em sorprèn que al pit hi hagi una carxofa, que relaciono amb l’hivern, però no té importància: és fantàstic, divertit, sorprenent i preciós.