Bancs, sense ànima

Les persones tenim cos i ànima. Alguns no hi creuen i ho respecto. Però jo sí. El que queda clar, per mi, és que els bancs actuals no tenen ànima. I per ànima entenc serveis socials. Són serveis socials el finançament d’escoles, la construcció d’habitatges per a persones necessitades, el finançament de projectes adreçats a les persones sense recursos, etc. Només hi ha una excepció, que és CaixaBank, i fa serveis socials perquè és successora d’una caixa d’estalvis, i aquestes estaven obligades a separar una part dels seus beneficis i dedicar-los a serveis socials. No obstant, cal no oblidar que Caixabank té una alta participació de l’Estat, el domicili social és a València i uns quants alts directius que s’adrecen en castellà als seus accionistes perquè desconeixen poc o molt la nostra llengua.

Les antigues caixes d’estalvis feien una feina que els bancs no fan. A hores d’ara, i seguint instruccions de la comissió europea o del Banc d’Espanya, han desaparegut i s’ha reduït el nombre de bancs. Com més grans són aquests, menys capacitat tenen de conèixer la seva clientela i els problemes socials del territori en el qual treballen. Les caixes d’estalvis, amb tots els seus defectes, acostumaven a conèixer el seu client abans que aquest expliqués el seu projecte de negoci i els presentés el seu balanç. En els pobles i en les agències urbanes es donava sovint aquesta aproximació que permetia, o no, donar el crèdit sol·licitat o buscar una solució a un problema social del barri.

La funció dels bancs és proporcionar renda als dipòsits dels seus clients i donar crèdit amb aquells diners a la seva clientela. Ho fan amb criteris estrictament de salut financera i sense cap altre afegit. Les sucursals de pobles petits s’adonen que la seva direcció només espera d’ells que treguin uns bons resultats i que tinguin una cartera de morosos el més baixa possible. D’aquesta manera, els bancs no tenen ànima, ja que els únics balanços que presenten són aquells que no han tingut en compte els problemes socials del territori on actuen ni les característiques pròpies del client al qual atenen.

Em fan una mica de pena les fotografies en les quals els dos principals directius dels bancs s’adrecen als seus accionistes des de l’estrada d’un auditori on celebren la junta anual. Són uns actors que fan una feina que pot resultar rendible per als bancs, però que no ofereix res al territori o país on actuen. Si parlo de territori o país, és perquè penso en Catalunya. Els bancs sense ànima no acostumen a pensar-hi, sinó que més aviat pensen en les operacions que els proposen els clients i poca cosa més.

Desitjaria que els bancs tinguessin ànima. El seu poder econòmic i polític acostuma a ser molt gran. Les seves activitats incideixen directament en les xifres de producció i de rendiment del lloc on actuen. Els responsables d’un banc han de ser una mica polítics i, com a tals, preocupar-se del món en el qual treballen i en les persones a les quals serveixen.

Ja sé que el que demano és difícil però, en una societat com la nostra que no es caracteritza pas pels interessos socials, seria bo que els bancs donessin exemple i apliquessin els seus resultats per a millorar aquesta societat.