La rialla

A la foto l’Aminda Valls eixampla el somriure. Els tres nois que l’acompanyen dalt d’una tarima a l’estadi de Montjuïc el 19 de juliol del 1936 mantenen la seriositat en el rostre i una actitud marcial. Són esportistes. Potser perquè a elles sempre se’ls ha dit que la rialla afavoreix, amansa i amaga els neguits interiors, el que no s’ha de veure. La rialla irradia. Han passat 88 anys d’aquella fotografia i d’aquella Olimpíada Popular de Barcelona que no es va celebrar. Un dels nebots de l’Aminda, Víctor Julvé Valls, que viu a Occitània, recorda els valors del republicanisme català que van conservar l’Aminda i la resta d’exiliats: ni oblit ni perdó per a aquell dictador menut i cruel, mentre jugaven a la brisca. I de la fractura familiar, una separació física i de retruc de la transmissió o omissió generacional de la memòria. Perquè les que aquí es van quedar van haver d’empassar-se el fel i amagar sota un somriure de conveniència l’ideal que algun dia van tenir, i el van cloure amb la resta dels neguits. I callar. Les que van marxar no el van perdre, però també els va canviar la rialla. Mai seria igual. Escoltant Víctor Julvé Valls, en l’acte de justícia, de reparació democràtica a Aminda Valls, a Cassà de la Selva, vaig tenir la sensació que el que queda dels valors republicans, de quelcom semblant al que és un ideal, d’algun polsim de lluita, del concepte de justícia social, es va tancar en una maleta de cartró, esquinçada, o en un farcell modest i se’n va anar el gèlid febrer del 1939 per no tornar.