Català? Castellà?

Català? Castellà? Aquesta no és la qüestió. El problema penso que el tenim amb l’anglès. Si passegeu per qualsevol ciutat del nostre país, per exemple Girona, veureu la quantitat de botigues, bars i restaurants amb el nom en anglès, és escandalós. Fa uns dies vaig assistir a una reunió a la Generalitat de Catalunya i ens parlaven del coworking, i a una jornada en què, tot i que els assistents que hi participàvem érem catalans i parlàvem en català, una entitat va passar diapositives totes en anglès. A segons quines hores, si agafes el bus que baixa de Montjuïc, va bastant ple de pares i fills, tots parlant en anglès, i saps que són catalans perquè a vegades “es distreuen” i parlen en català. Ja no és qüestió de si l’escola és en català o castellà... L’anglès es va introduint tranquil·lament, sense imposicions, de manera inconscient, no imposant, ja que “imposar” és provocar una reacció en contra. Una persona com més idiomes parli, millor, però ha de ser una decisió personal, no una obligació o imposició.