Les banyistes de Renoir

Ho apuntava ahir: es podria fer una sèrie d’Ombres amb el motiu pictòric de les banyistes, la majoria de les quals no s’estan banyant, de manera que hem de suposar que ho han fet o ho faran. La seva nuesa es mostra millor fora de l’aigua. En canvi, i no és per res, no hi ha pintats gaires banyistes. Seguint amb les banyistes, faré atenció a Pierre-Auguste Renoir, que va pintar-ne diverses. Ho va començar a fer quan, després d’un viatge a Itàlia i mentre s’iniciava en el tema del nu femení, va entrar en crisi amb l’impressionisme i es va tornar més clàssic. Tant que, a més d’influir-lo Rafael, per pintar Les grandes baigneuses va tenir present Ingres. Amb molts d’estudis preparatoris, buscant suport en el dibuix, va trigar tres anys (del 1884 al 1887) per enllestir un quadre en què, amb unes figures al fons banyant-se en una gorga, es mostren dues dones en una roca (n’hi ha una altra, més jove, d’esquena i amb les cames a l’aigua) amb carns ufanoses i actitud voluptuosa. Una, frontal, i l’altra, de perfil, essent-ne la model Suzanne Valadon, feta present com a pintora en aquestes Ombres. Una altra model cèlebre (Catherine Hesling, que va casar-se amb un fill del pintor Jean Renoir, induint-lo a convertir-se en cineasta per filmar-la en els seus primers films) va inspirar una de les dues últimes banyistes renoirianes. Al fons de Les baigneuses, títol del quadre que Renoir va pintar poc abans de morir al 1919, també hi ha qui es banya; però elles dues estan ajagudes i, amb els sacsons à plein air, transmeten una joia de viure. Renoir va pintar-les al jardí amb oliveres de la seva casa de Cagnes-sur-Mer, on, envoltat de naturalesa, va viure de gran i va retrobar una manera de pintar entusiasta, lliure, cromàticament audaç.