Creure no és qüestió de matemàtiques
Està de moda parlar o dividir les persones entre creients i no creients. Evidentment tothom creu en alguna cosa, perquè si no seria molt difícil viure. Des d’un punt de vista cristià, certament la fe és un do, una cosa gratuïta, però Jesús a qui busca el troba. Raons per creure, n’hi ha moltes, per no també, però no oblidem que l’acte de fe és lliure.
Em fa molta gràcia quan et diuen: “Quina sort tens de creure.” És veritat, és una sort, però el que creu també dubta, pateix, es rebel·la, ho passa malament. La religió no és només un consol, que ho és, sinó un motor que dona sentit a tota l’existència. Un diari alemany va fer una enquesta sobre els que creien i sortia com un 55% de creients. Hi havia després una pregunta trampa sobre els que resaven, i sortien un 90% de resadors, un 35, per cert, de no creients.
Hi ha quelcom natural en la recerca de Déu, de quelcom permanent, estable, perfecte, que satisfà tots els anhels de la intel·ligència i del cor. Si a més aquest Déu es va fer home, nen, va treballar, va tenir amics, es va adormir, va tenir gana i angoixes i temptacions, va plorar i va morir per nosaltres, per salvar-nos i ressuscitar, aquest Déu et comprèn i t’estima més que totes les mares del món.
Girona