Reindustrialitzar Catalunya

Entre els anys 2000 i 2009, el pes de la indústria en l’economia catalana va baixar del 27% al 18%.

Hi va haver dos factors en aquesta desindustrialització: la integració de la Xina a l’economia global i la bogeria immobiliària. Com deia el president d’una gran empresa industrial catalana, “els que pagàvem nòmines i teníem fàbriques per guanyar un 5% semblàvem rucs al costat dels especuladors”.

Des de fa anys, la Xina es va desconnectant de l’economia global i els costos locals i de transport han anat pujant. Hi ha països com Mèxic o el Marroc que estan aprofitant aquesta dinàmica per industrialitzar-se. Europa promou grans inversions en electrificació o en semiconductors.

Catalunya queda en una terra de ningú incòmoda. Ni és prou de baix cost per competir amb el Marroc ni té un estat al darrere que forci inversions públiques de gran volum, com França o Alemanya. A Madrid els arriben les molles i les prioritzen cap a altres llocs.

Tot i això, Catalunya té uns actius importants a jugar per atraure part de la producció que va marxar cap a l’Àsia. Hi ha una base industrial important amb la maquinària, l’alimentari, les renovables o la mobilitat que pot ampliar la seva activitat. Hi ha una tradició amb comandaments intermedis millors i menys cars que al Marroc i enginyers de producció bons a preus competitius.

Des de l’administració, el primer que cal fer és no fer nosa. Després, si de cas, intentar ajudar amb terrenys i infraestructures, fomentar la formació industrial i apostar per l’automatització. Tot això serà molt més efectiu si es prioritza, en lloc de dispersar-se amb micromesures per voler satisfer tothom. La indústria alimentària a la Segarra és un cas d’èxit del cercle virtuós de la industrialització. Repliquem-lo.