La mamella de l’Estat

Mentre es negocia un nou model de finançament –ja no direm singular– com a peça de caça major per a un pacte d’investidura, les dades ratifiquen per enèsima vegada el greuge històric que pateix Catalunya. Segons dades del Ministeri d’Hisenda, malgrat ser el tercer territori que més aportem, continuem a la cua d’ingressos rebuts de l’Estat. Una diferència de 20 punts percentuals entre el que entreguem i el que rebem, que si es compara amb l’impacte del cost de la vida s’enfila fins al 26,4%. D’això se’n diu ser cornut i pagar el beure. I ja fa tretze anys que les dades d’Hisenda ens col·loquen al capdavant de la indignitat. Per tant, ni el que s’autodenomina com el govern més progressista de la història ha tingut la voluntat real de posar fi a aquesta presa de pèl. Almenys les dades així ho corroboren. Ni els acords d’investidura a Madrid per part dels partits catalans estan tenint, ara mateix, cap repercussió immediata que faci la sensació que es capgira el més mínim la situació. Hem estat i som la mamella de l’Estat i, a hores d’ara, res fa pensar que un possible acord per fer Illa president pugui ser un gran salt endavant. Anem acumulant misèries de cessions, que es compleixen tard, si es compleixen, i que acaben tenint una visualització tardana, si la tenen, a les arques catalanes. I cal sumar-hi els incompliments en inversions en infraestructures, un altre clàssic que tenim empeltat de manera permanent.

Cal avançar de mica en mica, diuen alguns. Cada petita cessió ens acosta més a tenir la clau de la caixa, defensen. Però la roda es mou tan al ralentí, i amb aquella sensació permanent de presa de pèl, que qualsevol declaració política de desaprovació vers aquesta situació fa un xic de riure. Enfadar-se molt i posar el crit al cel no mou, ara mateix, ni una pedra. Potser algun cairell aïllat, en moments puntuals i de necessitat estratègica. Però res que canviï dinàmiques. Veurem quina promesa surt d’aquesta darrera negociació. Perquè de promeses, sí que n’anem farts.