Els últims seran els primers

Les pròrrogues en el món de l’esport són difícils d’afrontar. Acostumen a ser sinònim del tot o res, triomf o perdició. Demanen un sobreesforç, tenacitat, intel·ligència i sovint els que les juguen per guanyar no acostumen a tenir la recompensa del premi. Sí, són moments complicats, difícils, cal estar preparat per gaudir l’èxtasi de la victòria o digerir el dolor de la derrota.

La pròrroga en la vida política de Xavier Trias ha estat de les cruels, molt cruels, perquè guanyant li ha tocat perdre, i aquesta és una situació tan inversemblant, tan difícil de comprendre, que fins i tot l’home a qui tothom reconeix bon tarannà i millors maneres va arribar a perdre els estreps i va estar a punt de passar a la història per un tan grotesc com escaient “que us bombin”.

Però la història acostuma a donar segones oportunitats a aquells que se les mereixen i, si bé en el cas de Trias ja ningú li donarà l’alcaldia de Barcelona que es va guanyar a pols en les eleccions del maig del 2023, almenys sí que marxarà a casa havent rebut un bonic premi de consolació, el reconeixement polític i l’escalf humà de tot l’arc ideològic que forma l’actual consistori de Barcelona. Com si aquell que va arribar primer a la cursa i després va ser relegat al darrer lloc ara fos rehabilitat a dalt de tot del podi dels honors.

La mostra de la consideració que el consistori de Barcelona té pel polític que va ocupar el càrrec d’alcalde entre els anys 2011 i 2015 es va palpar en el silenci absolut que es va fer a la sala de plens quan, a dos quarts de tres i cinc minuts de la tarda d’ahir, Jaume Collboni li va donar la paraula perquè pronunciés el seu darrer discurs com a regidor i també com a polític en actiu, tancant així quasi quaranta anys de carrera dedicats a la cosa pública.

Ho va dir el cap de files del PP, Daniel Sirera, que quan Trias parla “tothom deixa de fer el que està fent i l’escolta”. Efectivament, no només es va fer un silenci de dia important, sinó que l’auditori va voler escoltar amb atenció el que deia el veterà polític que durant mitja hora va donar una lliçó marxant amb elegància, “sense retrets”, “sense donar lliçons a ningú” i repartint agraïments, no només als propis, sinó també a gent ja tan allunyada de la política municipal com Jordi Portabella, Imma Mayol o Ernest Margall. Trias també va tenir paraules de reconeixement per als seus i, en especial, per a Carles Puigdemont, a qui, ni que fos com a regidor, hauria volgut donar la benvinguda en el seu retorn a Barcelona.

Tan gran és el consens que la figura de Trias provoca que, fins i tot, una gent que des de la tribuna del públic es van passar el ple d’ahir aplaudint i victorejant les intervencions dels regidors de la ultradreta espanyolista, quan va ser el torn del líder de Junts van seure, van escoltar i van acabar aplaudint-lo també.

Xavier Trias marxa, però el seu número de telèfon es queda a les agendes dels regidors de l’Ajuntament. La tanda d’intervencions dels líders de la resta de grups va ser una cadena de confessions públiques que tots havien parlat, s’havien reunit i havien menjat en més d’una ocasió amb Trias per intercanviar opinions polítiques i que pensen seguir fent-ho.

Per al futur van quedar dos temes pendents: un dinar amb Ada Colau que l’alcaldessa va dir que pagarà ella i l’entrega de la medalla d’or de la ciutat anunciada per Collboni.