El català està a l’última pregunta?

La situació actual d’emergència lingüística estesa a tot el territori de parla catalana –on paradoxalment cada dia es parla més castellà o espanyol i en un anglès macarrònic– presenta una preocupant, alarmant anomalia que no es dona en cap altra nació sense estat i amb llengua pròpia. Hem arribat a un punt de tan alta tensió sociolingüística en què aquell qui habitualment fa servir el català, i no només com a simple mitjà de comunicació, intercanviable amb qualsevol altra llengua (que a Catalunya és majoritàriament la castellana, seguida de l’anglesa), es troba abocat a una crítica tessitura existencial. Ja que no és només la seva llibertat fonamental d’expressió en la llengua materna, natural o adoptada, sinó també la seva mateixa identitat personal i marc de referència social i històrico-cultural, que estan en joc. Als que lluiten cada dia per viure en català a qualsevol indret del Principat, País Valencià, Illes Balears i Catalunya Nord, els dol en l’ànima que s’hagi arribat a aquest extrem de pura supervivència lingüística. I malgrat tot, fan l’impossible perquè el català no estigui a l’última pregunta. I la resposta sigui un “no” rotund.