Raça humana
Coses que sí i coses que no
No sé vostès, però jo, quan viatjo a un altre país, aprofito per crear sobre la marxa la llista mental de tot allò que copiaria d’aquella societat. En paral·lel també hi enganxo, a aquesta col·lecció, les coses que ni boja ficaria a la maleta. Com que recentment he visitat el Regne Unit, conservo fresca la llista i, amb el seu permís, els la comparteixo. Sens dubte, el que provoca una enveja insana és la puntualitat i el bon funcionament dels trens, als quals no es cola ni déu (fins a tres controls ho impossibiliten: abans d’accedir a l’andana, a dins del vagó i abans d’abandonar l’estació). També genera una certa gelosia el seu excedent d’aigua (dic certa perquè ara no cal que aquí ens plogui cada dia), palpable quan als restaurants no te la cobren o quan estirar la cadena del vàter esdevé una reproducció a petita escala de les cascades de l’Iguaçú. Segueixo: faríem bé de calcar la senyalització que indica com moure’t per algunes zones del país, també a peu, i el respecte pels espais naturals. Hi ha camps de minigolf incrustats als pobles i accessibles a tothom, que aquí, vist l’incivisme en què alguns militen, es convertirien en improvisats lavabos per a gossos. I no parlem ja de la seva cultura democràtica –no nego que entre birres i en un país en què hi ha un pub cada deu metres és més fàcil parlar de tot, però hi ha poc temor a decidir a les urnes–. També hi ha elements que ja se’ls poden confitar amb patates, o amb xips. La seva dieta és realment preocupant, als supermercats hi ha una supremacia dels plats prefabricats i l’índex d’obesos (parlo d’obesitat mòrbida) hauria de fer saltar més alarmes. Compte a deixar-nos arrossegar per aquesta tendència, que no serà que no estem avisats. La seva temperatura a l’estiu fa denteta, però sospito que si passés un hivern allà enyoraria ofegar-me al meu poble, exactament com està passant ara.