El parc no es toca

“Miramos con repugnancia todo cuanto produce limitación y opone resistencia al natural engrandecimiento de una urbe...” “Porque es pueril entretenerse discutiendo los límites ideales de la ciudad: la ciudad se extenderá ilimitadamente...” Ildefons Cerdà, 1867. Hi ha herències enverinades que en lloc de deixar béns deixen deutes que poden dur els hereus a la ruïna. Així passa amb el petit fragment a Girona del projecte de parc sanitari que el consistori anterior va deixar a Santa Eugènia i al nou govern. Perquè el garbuix costa de desxifrar. El passat, tot i ser recent, són pàgines tancades indesxifrables i el present, uns mantres que no ajuden a la serenor; potser el futur que no hauria de ser doni la clau: qui sortiria beneficiat monetàriament del bloc projectat al parc? Però el problema és molt més greu, és el model de creixement del segle XIX que ara sabem insostenible. Tant a Santa Eugènia com al seu entorn es condensen blocs i blocs d’edificis que traguen alegrement terres de conreu fèrtils i en plena producció, terres que amb mentalitat de l’antigor es veuen com un endarreriment: són de pagès i la ciutat no les vol veure, vol polígons, ciutats esportives, blocs d’habitatges. El segle XIX amb tècniques destructives del que diem segle XXI. Més no, estem molt endarrerits. I sotmesos al poder del diner fàcil i mal repartit. L’eixample, la ciutat lineal, tants models que es volien sense límits ja no tenen cabuda.