Maria Antonieta a Catalunya

No, Maria Antonieta (1755-1793), reina de França i esposa de Lluís XVI, de la dinastia dels Habsburg, arxiduquessa d’Àustria i princesa d’Hongria i de Bohèmia, no va ser mai a Catalunya. Però vaig començar el mes de juliol llegint l’extraordinària biografia que en va fer Stefan Zweig (La Segona Perifèria, 2023), i durant tota la lectura no he parat de pensar en el nostre país. Algú podria intuir que la vinculació amb Catalunya l’he trobada en el fet que aquí també tenim el costum de decapitar, ni que sigui metafòricament, els millors lideratges del país. L’article podria anar per aquí, però no. El que m’ha interessat són algunes reflexions tant de la mateixa Maria Antonieta com del biògraf, Stefan Zweig. Pensaments perfectament aplicables a l’actual situació política catalana, resultat també d’un període diguem-ne “prerevolucionari”, només que aquí –de moment– qui va tallar caps no van ser els revolucionaris als reialistes sinó els unionistes als independentistes.

Una primera idea que m’interessa és la que escriu la mateixa Maria Antonieta quan ja està reclosa a les Tulleries, en el seu combat contra la revolució. Diu: “Només la condescendència i la paciència ens poden ajudar.” Però, com observa Zweig, “el temps és un aliat poc fiable i oportunista, que es posa regularment de la banda del fort i deixa desdenyosament a l’estacada qui confia en ell de manera passiva”. Efectivament, en tot el nostre procés revolucionari, els principals errors es van produir per un mal càlcul dels temps. En alguns moments per precipitació i en d’altres per passivitat. Però és ara que cal reconèixer que el temps ja no va a favor de la independència. Que la paciència ja no és una aliada. Que el temps s’ha posat al costat del fort. Creure que regalar quatre anys de govern a l’unionisme, amb “condescendència i paciència”, ens acostarà a la independència, és un greu error de càlcul polític.

A França, la principal debilitat dels contrarevolucionaris va ser que tots anaven contra tots, que uns enganyaven els altres. “Ningú no es vol cremar els dits i tots juguen amb foc”, escriu Zweig. De manera que tots els actors “creen mitjançant aquests pactes i enganys constants una atmosfera de desconfiança”. I afegeix entre parèntesis –el 1932– “semblant a la que avui enverina el món”. Com escriu de manera brillant Maria Antonieta en una de les seves cartes, “L’odi, la desconfiança i la insolència són les tres forces que en aquest moment mouen el país”. I bé: és impossible descriure millor el clima polític que ha dut al fracàs –esperem que transitori– d’aquell gran desvetllament nacional que es va desenvolupar entre el 2006 i el 2017. És l’odi que fa possible que s’hagi pensat a donar a qui va ser botxí còmplice i entusiasta de la repressió del referèndum del Primer d’Octubre. És la desconfiança que provoca la guerra bruta dels atacs de falsa bandera. I és la insolència amb què el repressor es presenta com a pacificador de la violència que va provocar. I deixo ara de banda, per no contribuir-hi més, la valoració de qui ha ajudat més a crear aquest clima, perquè és cert que no tothom n’ha estat igualment responsable.

Diu Zweig que en tota revolta hi ha dos tipus de revolucionaris: els que ho són per idealisme i els que ho són per ressentiment. Els uns volen millorar les condicions de vida de conjunt del poble, mentre que els altres volen venjar-se dels qui tenien el poder abans que ells. Al nostre procés independentista també han existit idealistes –sovint menyspreats com a lliristes– i ressentits, bé amb l’espanyolisme, bé contra els companys de viatge. Disculpeu l’autocita, però a l’inici de tot plegat havia advertit que l’antiespanyolisme era un dels grans adversaris de la independència de Catalunya. Però em vaig quedar a mitges. No vaig comptar amb el ressentiment que alimentava l’ambició cega de ser hegemònics dins mateix del sobiranisme.

I vet aquí la darrera referència a la Maria Antonieta de Zweig. La reina, amb tota la dignitat que és capaç de mostrar davant de les masses frenètiques àvides del linxament, el 16 d’octubre del 1793 és portada de la Conciergerie a la guillotina, a l’avui plaça de la Concorde. I davant de l’espectacle de l’excés de mesures de seguretat que vigilen el carro miserable on l’han enfilat –canons bloquejant els ponts, sentinelles amb la baioneta calada per tots els carrers de París, la cavalleria formant dues fileres al seu voltant–, el biògraf escriu: “Sovint la violència té més por de la seva víctima que no pas la víctima de la violència.” És així. Tota l’Espanya repressora fa set anys que ha demostrat que tenia més por d’un exiliat, el president Carles Puigdemont, que no pas n’ha tingut Puigdemont de l’Estat, al qual ha desafiat i, fins ara, vençut. I amb el seu retorn, som a punt de veure’n el darrer episodi. Un gest de desafiament que no només ha posat en alerta tot l’espectre polític espanyol, sinó que potser també ha espantat els qui s’han mostrat disposats a donar el govern als violents.