El refugi del silenci

Cada cop em fa més mandra obrir el telèfon i veure el conegut de torn exhibint de manera exagerada el seu dia a dia a les xarxes socials. Em genera vergonya aliena l’ostentació d’alguns que, si no comparteixen tot el que fan o el que pensen, sembla que perdin el sentit de la seva pròpia existència. La vida s’ha convertit en un espectacle constant on cada moment s’ha de documentar i compartir. No tant per gaudir-lo, sinó per demostrar que un l’ha viscut. Aquesta actitud arriba a nivells màxims ara durant les vacances: les platges, les festes als xiringuitos i els sopars amb amics, són escenaris ideals per crear contingut digital. Víctimes d’una pressió innecessària per mostrar una vida magnífica –i irreal–, en lloc de gaudir plenament del descans i la companyia, la prioritat és captar l’instant perfecte. I alimentar la comparació constant, i, paradoxalment, augmentar la sensació de soledat o insatisfacció personal. Quina fatiga!

Compartir s’ha convertit en una competició per demostrar qui té la vida més guai, o per aconseguir la validació externa i així creure’ns que el que pensem i diguem marquen el ritme (i l’agenda) de la resta. Hem creat un món on el valor d’una experiència es mesura per la quantitat de persones que la reconeixen i la comparteixen. La por al rebuig ens impulsa a mostrar només la part més brillant de nosaltres mateixos, creant una realitat filtrada i irreal que ens allunya de la connexió autèntica amb els altres. La desinhibició i la urgència per exposar el que es fa i el que es pensa arriba a resultar ridícula i exagerada, i sovint aquestes accions es fan sense cap reflexió prèvia sobre l’impacte que poden tenir, tant en la percepció dels altres com en la pròpia autoestima. Els likes i els comentaris –a les fotos, als vídeos, a les piulades– són una mena de moneda d’intercanvi social que alimenten un ego fràgil. Obtenir reconeixement social, sentir-nos part d’un grup o comunitat, millorar l’autoestima o fins i tot construir la imatge que volem projectar sobre els altres –això últim podent ser entès com una estratègia laboral–, poden ser alguns factors que expliquen aquesta dèria a convertir la nostra vida en un aparador. Mostrar-se i cridar l’atenció no és ni bo ni dolent. Però quan tot el que fem gira entorn a la idea de buscar una validació externa, podem perdre de vista la nostra pròpia felicitat i sentir-nos insatisfets. Quan la validació social es converteix en la nostra principal motivació, sacrifiquem la nostra autenticitat.

tot aquest enrenou constant de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània, i l’obligació autoimposada de mantenir-nos sempre disponibles, han fet que el silenci sigui no només cada cop més difícil de trobar, sinó també vist com una actitud sospitosa o antisocial. El nostre dia a dia sembla haver oblidat el valor de l’art de callar, per culpa de l’allau d’informació i d’interaccions superficials que ens cau a sobre quan obrim els telèfons mòbils. Des d’Instagram als grups de WhatsApp –sobretot– ens arriba les 24 hores del dia un soroll que no només és literal (notificacions, música, vídeos), sinó que també es manifesta en forma d’informació excessiva, opinions contraposades i demandes constants d’atenció.

Retirar-se i buscar tranquil·litat pot ser percebut com un acte de desconnexió o desinterès, però és necessari que perdem la por a perdre’ns alguna cosa important i diguem prou. Que gaudim del temps de qualitat i que diferenciem el que realment és urgent del que no ho és. No respondre immediatament els whatsapps, encara que això pugui fer-nos semblar estranys, poc socials o fins i tot maleducats, és un exercici reconfortant. Com també ho poden ser els unfollows. Davant la immediatesa i la necessitat constant de visibilitat, el silenci s’ha convertit en un acte de rebel·lia i autoafirmació. Trobar el nostre propi refugi de silenci i gaudir-ne és un acte d’autocura i de valentia que ens permet preservar un espai de calma privat on sentir-nos segurs i que ens beneficia tant a nosaltres com a les nostres relacions i al nostre benestar en general. Practicar el detox digital ens permet respirar, pensar i sentir, valors sovint oblidats en aquesta carrera frenètica de la vida moderna. En un món on el soroll ens domina, el silenci es converteix en una revolució. Exercir el dret al silenci, sense manies, és un regal cap a nosaltres mateixos, i també cap als altres.