Les estacions de Txaikovski

Fa uns dies, al Festival de Peralada, la pianista Sarah Tysman, que hi acompanyava el tenor Piotr Beczala en un recital, va interpretar Juny: Barcarola en sol menor, un dels dotze moviments que configuren Les estacions 0p.37, de Txaikovski. Aquest últim va respondre a un encàrrec de Nikolai Matveyevich Bernard, que va demanar-li unes petites peces per a piano amb la idea de publicar-les a la revista musical Le Nouvelliste, de la qual era editor; es diu que, fent-ho per diners, Txaikovski va compondre, entre 1875 i 1876, Les estacions (l’estructura faria més adient el títol Els mesos) sense gaire entusiasme i que no va estar-ne content, del resultat, però és una de les seves obres més interpretades, sigui en el seu conjunt o de manera parcial. Sens dubte, una de les parts més cèlebres és la corresponent al Juny, una barcarola (composició inspirada, es diu, en el ritme amb què el gondoler mou la perxa) que, com totes les peces del cicle, està associada a uns versos manllevats de diferents poetes. Els del Juny, d’Aleksei Plesxéiev, evoquen l’arribada del bon temps (“Sortim a la riba, allà on hi haurà les onades, on refrescar els peus”) i el meravellós “Les estrelles amb misteriosa tristesa brillaran sobre nosaltres”. La música, d’una malenconia serena, sembla l’acompanyament ideal per a la lectura d’un text evocatiu. Ahir va acabar el juliol, que Txaikovski expressa amb la Cançó del segador (Mi b major): “Deixa que el vent de la tarda acariciï la teva cara”, diu un dels versos extrets d’Aleksei Kolstov. I avui comença l’agost, que s’hi relaciona amb la Collita (Si menor) després de “segar fins a les arrels el sègol alt”.