Dins una llauna de sardines

Si darrerament han pogut viatjar en avió i ho han hagut de fer en una companyia low cost, deuen haver pogut comprovar que l’experiència deu ser bastant semblant a transitar dins una llauna de sardines. La persona que decideix tant la mida dels seients com de l’espai entre fileres, o bé ho fa des d’una taula del seu avió privat, o bé segueix els estàndards d’un país de gent esquifida. Només que a algú se li acudeixi esprémer una mica més el negoci –i la nostra butxaca– i afegir un parell de fileres per avió, acabarem volant amb els genolls fregant-nos la cara i els peus sobre la cadira, i temo molt que així seguirà el procés de reducció de l’espai fins que només els contorsionistes que no arribin als cinquanta quilos puguin enlairar-se. No parlem ja de quan tens assignada la cadira del mig i, per tant, si l’avió va ple, vas flanquejat per una persona a cada banda. Seure allà és com situar-te entre dos llançadors de ganivets d’aquells dels espectacles de circ, però canviant ganivets per colzes. Que ja podem entendre que hem perseguit ofertes de vols fins que hem trobat la més econòmica –fa temps que no podem parlar de barata i ja se sap que tot el que puja no sempre baixa–, com tampoc no podem aspirar a viatjar com si estiguessin en l’Air Force One. Fins aquí hi arriba tothom. Però és que volar s’ha convertit en una prova de foc no apta per a qui pateix reuma o qualsevol altra malaltia dels ossos. El més curiós és que les companyies, conscients que el seu servei està ben lluny del que oferiria una sala de massatges, han vist una oportunitat en aquesta càmera de tortura. El darrer invent, o almenys el darrer que he descobert, és oferir durant el vol la possibilitat de participar en jocs d’atzar. No està mal vist, tenint en compte que més d’un passatger deu somiar a ser l’afortunat, ni que sigui per poder pagar-se una cadira en condicions.