Prou demanar

Ahir vam esmorzar amb cafè, amb una mostra més del cafè per a tothom en què el govern espanyol intenta convertir el nou model de finançament, tal com va deixar clar el flamant vicepresident de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, en la seva primera intervenció. La fórmula màgica és un sistema que compatibilitzi els interessos «legítims» de les comunitats però que satisfaci tots els territoris. I quan des de l'executiu estatal parlen d'«igualtat» vol dir més o menys que agafen la calculadora i multipliquen per disset. Això malgrat que els anomenats interessos legítims de Catalunya estan fixats per una llei orgànica, l'Estatut, que avui fa exactament vuit mesos que el govern espanyol incompleix. Ni les paraules de Chaves ni les de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega alertant que s'ha de tancar el període de la «reivindicació» per passar al de la «cooperació» entre administracions sonen gens bé. Era un avís per a territoris com ara Catalunya i una manera fina de dir-nos que s'ha acabat el bròquil en les demandes. I els advertiments no són una bona manera de començar.

A hores d'ara, l'únic que té expectatives que el precipitat canvi en el govern espanyol pugui repercutir positivament en Catalunya és el PSC. L'escepticisme de la resta és total. El nou dream team de José Luis Rodríguez Zapatero el formen altres noms propis a més de Chaves i José Blanco, que suposen l'entrada dels homes durs de l'aparell del PSOE en l'executiu estatal. Un d'aquests és el de la nova vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, que a Administracions Públiques ha conduït amb mà de ferro el desplegament de l'Estatut, amb traspassos amb comptagotes i Rodalies encara al calaix. En les mans d'aquesta «dama de ferro» queda el finançament. I la cultura, en les de la fins ara presidenta de l'Acadèmia de Cinema espanyola, Ángeles González-Sinde. L'acompanyen al ministeri les declaracions –fetes al juliol– en què considerava que el castellà està «marginat» a Catalunya. Trinidad Jiménez i Ángel Gabilondo completen el rellançat executiu del PSOE.

Entre els noms també destaquen els dels ministres sortints. Pedro Solbes deixa de tenir enveja de Mariano Fernández Bermejo –dimitit ministre de Justícia– i passa a engreixar la llista dels ex. Des de Catalunya –sempre discretament–, s'ha celebrat especialment el recanvi de Magdalena Álvarez, àlies jo no dimiteixo de Foment, únic dels canvis que tots els partits –alguns en públic, d'altres en privat– veuen com una bona notícia. Però què passa quan les bones noves només vénen dels que marxen?