Que això no és can pixa, coi!

Pares i mares del món amb fills i filles en edat adolescent: si us plau, poseu-los límits. Que puc entendre, i entenc, que a l’estiu es desdibuixen totes les rutines i obligacions fixades durant la resta de l’any, com també tinc assimilat que cada cert temps és molt sa mirar cap a una altra banda si volem sortir vius d’aquesta etapa. Però mireu d’evitar, us ho prego, que es convencin que viuen a can pixa. Sobretot si tot just estan entrant en l’adolescència, moment vital en què el seu DNI indica una edat però el seu cap s’obstina a corregir les dades oficials fins a fer-los creure que s’acosten a la vintena i ja poden fer tot allò que els roti. Mireu de fer-los entendre que els límits no són un càstig –tasca més difícil que esdevenir immortals, ho sé perfectament–, que no ets un mal pare o una mala mare per no permetre que el període de vacances escolars sigui un campi qui pugui, ni per obligar-los a recollir-se abans no es faci fosc. Que em conformo amb poca cosa, de debò ho dic. Però m’escandalitzo perquè estic veient persones de catorze i quinze anys amb autorització dels pares per sortir de farra fins a ben entrada la matinada, amb llibertat absoluta per passar la nit sencera connectats a unes xarxes socials sobre les quals ningú exerceix cap control –també nens i nenes de primària– i sense un límit coherent de despesa, malgrat que no s’han guanyat ni un sol euro dels que gasten. Poseu límits als adolescents, per l’amor de déu, abans la crisi d’autoritat no sigui irreversible. Feu-ho, fem-ho, també quan els desafiïn, aquests límits, ni que sigui per evitar que vagin pel món sense solta ni volta, per provocar que desenvolupin destresa per travessar-los, o per estalviar-nos als que ho intentem –de vegades amb un èxit molt relatiu– vint-i-set discussions al dia per no permetre allò que altres sembla que sí que toleren.