Opinió

TRIBUNA OBERTA

Acord PSC-ERC: i si no és tan fàcil?

Sánchez sap que l’estabilitat del seu govern passa per dues premisses: un pacte estable amb les altres esquerres i un projecte realment federal, del que els acords d’ara en poden ser un primer avançament.
No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda sense trencar-la. Lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017

D’entrada, no es tracta d’un acord entre el PSC i ERC, perquè aquest PSC té ben poc a veure amb aquell que reclamava grup parlamentari a Madrid per expressar la seva veu de forma autònoma al PSOE. La investidura de l’Illa haurà estat l’accelerador d’un projecte molt més de fons que asseguri al PSOE la possibilitat de seguir sent una opció de govern en el futur, més enllà d’aquesta legislatura. Per tant, estem davant d’un acord entre el PSOE (el de Pedro Sánchez) i ERC, que té tota la pinta de l’abraçada de l’ós. Em costa saber fins a quin punt ERC actua amb la seva ingenuïtat característica o els seus dirigents –almenys alguns– ja els està bé aquest projecte del PSOE.

L’evolució electoral dels darrers 12 anys, quan el bipartidisme va desaparèixer del Congrés espanyol, ha anat consolidant una situació en la que el PSOE necessita les forces “perifèriques” d’esquerra per governar, sumant-les a les diferents formes i denominacions que ha anat prenent el que en queda de l’antic partit comunista. Cert que el PP necessita i necessitarà Vox, com havia necessitat Ciudadanos, però són menys i estan més acostumats a pactar, tot i que Vox exigeix (assegura) una política molt més reaccionària de la que faria el PP en solitari.

És una situació cada cop més explosiva que només l’exercici del poder és capaç d’evitar, almenys de moment. En Sánchez n’és del tot conscient i sap que li toca jugar amb foc contínuament. Sap que no pot perdre el poder perquè recuperar-lo seria tornar a buscar els mateixos aliats i començar de zero. Sap, també, que la vella guàrdia i els capos territorials no li permetran una nova oportunitat.

És per això que ha cedit el que era inimaginable, com ho va fer després del 23-J amb en Puigdemont. Però sap administrar el temps millor que ningú i mentre estigui al poder tindrà la mínima cohesió dins el seu partit. De moment, calla. No es refia d’ERC i encara menys d’un partit “estrany” que sotmet la decisió, vinculant, a les seves bases. Si supera l’escull, ho tindrà tot de cara per llençar aigua al vi i, si li cal, per acabar avançant les seves eleccions abans de fer efectiu l’acord més dolorós, si ho acaba essent, ja que la quota de solidaritat pactada entre dos governs socialistes (el seu, a Madrid, i el seu satèl·lit, a Barcelona) el pot deixar en ben poca cosa.

En Sánchez sap que l’estabilitat del seu govern passa per dues premisses: un pacte estable amb les altres esquerres i un projecte realment federal, del que els acords d’ara en poden ser un primer avançament. Una vegada més, en Sánchez està disposat a seguir jugant al límit, pensant que aquest acord és un veritable parany per a Junts. Si li deixa de donar suport i es veu abocat a avançar les seves eleccions, Junts serà el culpable de dinamitar “el concert econòmic a la catalana”, cosa que el convertirà en el millor concert del món sense haver-lo aplicat. I Junts es quedarà sense la taula de negociació a Suïssa. Massa costos per qui també es va decidir a aprofitar un resultat electoral per entrar en negociacions amb el PSOE.

No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï en el lloc que poden ocupar a partir d’ara.

Ah! I no oblidem que si estem parlant d’aquest escenari és perquè quasi un milió de votants –algun cop independentistes– es va quedar a casa en les darreres eleccions. Potser tenim el que ens mereixem.

Dos darrers apunts:

1. La creació d’un Departament de Política Lingüística és una mostra d’incapacitat d’entendre com funciona un govern impròpia d’algú que ha estat anys governant. El problema del català és la progressiva davallada en l’ús social, en tots els àmbits. Calen estructures de política lingüística, personal i diners en tots els departaments i ni així en tindrem prou per evitar-ho. Prou sopars de duro, sisplau!

2. Em costa molt de trobar una explicació a la tornada del President Puigdemont de l’exili. A vegades penso que va de Quixot, ell sol contra l’Estat, i a vegades penso que sap que cal dinamitar els ponts entre ERC i el PSOE per impedir que el projecte de construcció federal pugui quallar, perquè seria la mort definitiva del procés d’independència. El que no sé relacionar és la seva tornada, a l’inici de l’agost, amb la possibilitat de dinamitar aquest acord.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia