Raça humana
L’home que crida molt
És agost i en un petit supermercat d’una ciutat on no es deixen caure massa turistes l’activitat és de tot menys atrafegada. En un moment donat hi entra un senyor d’aspecte descurat, amb pas ferm es dirigeix a la secció de sucs i n’agafa un de pinya i raïm. Es dirigeix a la caixa, on té dues senyores al davant, per pagar-lo amb les monedes que du a la mà. De cop comença a cridar en to amenaçador, mirant a la cara tant la dona que té més a prop com el senyor gran que se li situa just al darrere. La cinta transportadora segueix fent lliscar productes, aliena al fet. La treballadora del supermercat que està ubicada a la caixa es manté impertèrrita, com si allò no l’afectés o com si l’escena li resultés tan familiar que ja ni s’immuta. A l’home li puja la ràbia però parla francès, així que allà ningú està entenent res del que diu. La gent no sembla espantada, ni tan sols quan s’endú el dit índex al coll i de manera reiterada fa el gest amenaçador de tallar-lo. Allà tothom té claríssim que l’home està desequilibrat. Tothom vol creure que, en realitat, és més inofensiu del que sembla. Malgrat tot, impressiona observar la passivitat de la gent, que actua com si aquell home fos invisible. Quan abandona el local, els clients habituals, veïns de la zona, comenten la jugada entre ells: “El mateix de sempre, és boig”; “És un desequilibrat”; “Està perquè el tanquin”. L’única cosa que és evident és que aquell senyor necessita ajuda, i de forma inajornable, i que té un trastorn mental de tal calibre que ni tan sols està en condicions de prendre’n consciència. Però entre els comentaris que fa la gent no s’escapa cap “Què podríem fer per mirar de rescatar-lo?”. Una de dues: o la societat ha normalitzat l’exclusió social dels malalts mentals, o els veïns estan farts de demanar ajut allà on toca i de comprovar que a l’altra banda de la línia no hi ha ningú.