Olor de pluja

L’olor de terra molla ha envaït carrers i places i la brisa fresca s’ha obert pas per les finestres per expulsar el baf que aquests dies s’ha colat per tots els racons de les cases per recordar-nos que la bufetada de l’estiu ja era aquí. La pluja va arribar ahir. El mateix dia que la militància d’ERC es pronunciava a favor d’un govern difícil d’entendre per part del gruix independentista d’un país que s’ha rendit a l’evidència. A les xarxes, defensors i detractors de l’acord per fer president Salvador Illa fa dies que s’enfronten. Alguns, fins i tot, defensen el paper del president Montilla, a qui havien criticat durament al llarg del seu mandat. Però el que no vol veure l’independentisme és que ja fa mesos que el moviment independentista viu sota els efectes d’una anestèsia que ho paralitza tot. Calen més proves?

La paràlisi és com la sorra infinita del desert, com una sequera sense fi. La paràlisi no és ni deixa ser. La paràlisi és el més gran enemic de qualsevol moviment polític o social. I, davant la paràlisi, l’olor de terra humida, els brots verds que s’obren pas són al·licient suficient per a alguns. En aquest desert, la pluja d’ahir retorna l’enyorada olor de terra molla i, per un moment, gairebé sense adonar-nos-en, som davant el miratge de tornar a tenir un govern.