Rostres robotitzats

M’arriba un mail i llegeixo que una clínica professional em pregunta si vull practicar-me una hidrolipoclàsia. Deu ser una de les últimes innovacions en matèria estètica, perquè ja d’entrada t’expliquen et relaxa i et deixa ben clar que no requereix cirurgia i que en tindria prou amb una única sessió. Segur que és la rehòstia, però se’ls escapa un detall que, a ulls de qui em fa arribar l’oferta, no deu tenir gaire rellevància: no tinc ni la més remota idea de què és una hidrolipoclàsia. Dedueixo per on poden anar els trets, si és que guarda relació amb l’aigua i el greix. Però aleshores diria que no soc la persona que estan buscant. De fet, tampoc no ho seria si m’oferissin una rinoplàstia, ni una liposucció, ni un augment de pit, ni cap tècnica que m’obligués a passar per quiròfan per millorar el meu aspecte actual. En qualsevol cas, la curiositat per saber què és exactament el que m’estan oferint em du a remenar entre diferents articles que tracten de les noves tendències en cirurgia estètica. Més enllà de constatar que em resulta un univers completament marcià, transito de la curiositat a l’espant quan m’adono de la preocupació de molts metges que han pogut comprovar com l’obsessió pel culte al cos no només ha fet efecte entre els més joves sinó que sembla que avança desenfrenada. Les consultes s’estan omplint de persones de 16 i 17 anys que estan insatisfetes amb el seu físic i que posen de manifest un greu problema d’autoestima. I tot amb el vistiplau –i els diners– dels pares, còmplices imprescindibles de la transformació i sovint amb l’objectiu d’imitar patrons que provenen de les xarxes, que per tant són irreals, i que si es manté aquest ritme acabaran creant una societat de rostres robotitzats. I jo que sempre havia cregut que la finalitat de la cirurgia estètica era precisament que fos imperceptible als altres.