El precipici

Toby Ord, a El precipici (The precipice, Bloomsbury, 2021), eleva radicalment la mirada per sobre del dia a dia i es planteja interrogants existencials sobre el futur de la humanitat. En teoria, tots els futurs imaginables són futurs possibles per a la humanitat ara com ara. Entre els quals, els millors futurs imaginables: aquells en què les ciències i les arts floreixen i fructifiquen sense límits, en què aconseguim que les societats siguin més justes i en què assolim la perfecció espiritual. Però també els pitjors, incloent-hi aquells en què la humanitat s’extingeix i en què s’elimina, així, d’una tacada, tota la potencialitat i tota la promesa de tots els altres futurs en els quals la humanitat progressa i es desenvolupa, i s’elimina també d’una tacada tota la riquesa i la diversitat de totes les potencials vides de tots els éssers humans futurs, que en aquests escenaris ja no existirien mai.

Com a referència addicional, cal dir que Ord no es dedica només a pontificar, sinó que actua significativament a la pràctica: el 2009 va fundar Giving What We Can (‘donem el que podem’: givingwhatwecan.org), una organització avui amb 9.000 membres i 93 milions d’euros de donacions anuals, els quals es comprometen a donar de per vida el 10% dels seus ingressos nets anuals per dedicar-los a diverses ONG.

El crit d’advertència d’Ord és que ara ens trobem en una etapa que ell anomena “el precipici”, en què hi ha tot un seguit de riscos, alguns de naturals, però molts altres de creats per la mateixa humanitat (antropogènics), entre els quals n’hi ha diversos que ens podrien dur a un futur d’extinció de la humanitat. Ord creu que la magnitud de les conseqüències (l’anihilació de soca-rel de totes les vides de tots els potencials membres de la humanitat des d’ara fins a la fi dels temps) imposa el màxim imperatiu moral sobre les generacions presents, i les obliga a treballar i a lluitar sense descans per tal de poder transitar “el precipici” evitant els futurs més negatius i permetent que la humanitat pugui desplegar el seu potencial futur.

Així, Orb dedica una gran part del llibre a enumerar, descriure i quantificar els riscos als quals s’enfronta la humanitat, categoritzant-los com a riscos “naturals” i “antropogènics”, i conclou que els que suposen un risc més gran són els antropogènics (armes nuclears, crisi climàtica, intel·ligència artificial, pandèmies, etc.).

Al meu parer, la principal virtut d’El precipici és posar-nos al davant, de manera indefugible i nítida, l’existència de riscos existencials per a la humanitat, les conseqüències potencials i la nostra responsabilitat moral col·lectiva en aquesta cruïlla. Crec que la majoria de les persones, si fossin informades individualment dels riscos als quals ens enfrontem i de les seves conseqüències, estarien d’acord que cal fer tot el que estigui al nostre abast per evitar-los. Una altra cosa és si estarien disposades a fer els canvis i els sacrificis que actuar decisivament comportaria.

La principal crítica a ‘El Precipici’, però, és l’aclaparadora sensació de desconnexió amb la realitat que ens envolta. En un món tan ple de mesquineses com l’actual, amb el ressorgiment dels partits feixistes arreu del món, amb dictadors en algunes de les principals potències, amb la lluita continuada entre els diversos països i potències del món, amb el retrocés de l’estat del benestar en molts països, i amb la indiferència, a la pràctica, envers el dolor i el patiment de gran part de la humanitat, em resulta increïble pensar que, de cop, mostrarem prou temprança, seny, generositat, capacitat d’estimar els altres i voluntat de col·laboració per pensar en el benefici i el benestar de totes les generacions futures de la humanitat i per dedicar-los, col·lectivament, el temps i els recursos necessaris per mitigar, de manera significativa, els riscos a què ens enfrontem.

És la magnitud del potencial impacte el que carrega de sentit ètic i moral la cruïlla actual. Si som capaços d’alçar-nos a l’altura del repte, les generacions futures miraran enrere i recordaran aquest punt de la història com el moment en què ens vàrem adonar dels riscos que ens amenaçaven, vàrem obrir els ulls i vàrem decidir actuar. No hi ha hagut cap altra generació de la humanitat confrontada amb un escenari similar. Aquest és el nostre repte. Com diu Ord, ens caldrà ser la millor versió de nosaltres mateixos: aquella que vol eliminar els mals del nostre món i construir una societat veritablement justa i humana. Estarem a l’altura?