“Ploren les coses”

Sabia que a L’estieujant, de Josep Maria Fonalleras, hi apareixeria Joan Vinyoli. Ho fa clarament en un poema sobre un enterrament que, al final, el cita explícitament: “Ploren les coses i plora el temps”. Com deia Vinyoli, títol del poema, s’hi afegeix. És un vers de Sunt lacrimae rerum, del poemari Ara és tot i res, Aquesta és la seva primera estrofa: “A Tamariu, a casa en Pere Patxei,//encomana un cremat, beurem a poc a poc//a l’hora que la mar s’agrisa.// Ploren les coses, plora el temps,// plora la vida no viscuda,// plora també la vida que hem viscut.// Sunt lacrimae rerum.” La cita llatina prové de L’Eneida, de Virgili. Passant per Cartago, al temple consagrat a la deessa Juno, Enees mira una representació de la derrota dels troians i lamenta que, a tot arreu, el malastre dels humans fa que hi hagi llàgrimes en les coses. A Sunt lacrimae rerum, Vinyoli evoca un dia d’estiu des de la tarda fins a la matinada de l’endemà. Comença a Tamariu i acaba a Begur, on el poeta estiuejava de gran, passant per Pals, on contemplant les illes, i mirant la Torre de les Hores, diu: “Davant d’aquestes coses cal plorar.” Abans s’ha sentit com una rata espantada, però el record (i així la companyia) dels amics que han mort fa que es torni “un gira-sol que puja d’un femer”: “un que parla amb entelada veu//en una tarda càlida d’estiu//davant el somriure dels morts que se li fan propers”. Les hores passen fins a les cinc del matí, mentre tot dorm excepte els gavians i les orenetes que xisclen: “Que l’estiu matusser no faci gaire mal.//Ajudem-nos uns als altres//amb paciència, bon vi, moderació//per no caure en el daltabaix.” Vinyoli en sabia, de la vida.