Les piscines de David Hockney

Hi ha escrit al final de l’ombra d’ahir que L’estiuejant, de Josep Maria Fonalleras, forma part de la literatura amorosa escrita des de la pèrdua. Recordo què va dir Carme Riera en una classe fa més de quaranta anys: “No ha d’estranyar perquè, mentre hi ha amor, no l’escrius, el vius.” No sé si és així del tot. Tant se val. A L’estiuejant, com en tanta altra poesia, l’evocació dels moments de la felicitat amorosa és una manera de fer-los durar. També d’afrontar la tristesa de la pèrdua fent-ne poesia. Com qui en fa pintura. Ho dic tenint present un poema de Fonalleras que invoca Retrat d’un artista, de David Hockney. Comença així: “La tristesa, com una eina // per treballar, com ho són pel fuster // una barrina, un martell, // un ribot, una serra.” Hi apareix el pintor: “Ho diu David Hockney, però abans // ja ho escrivien // els poetes clàssics. // El final de l’amor, si és que el pintes, no és tan dolorós // com semblava. // O si dies després, el descrius amb detall, com a Retrat d’un artista, el quadre de l’amant a tocar d’una piscina.”

L’anglès David Hockney ha pintat moltes piscines, amb figures humanes o sense, des que va descobrir Califòrnia com un estiu permanent. De tots els seus quadros amb piscines, potser el més cèlebre és Retrat d’un artista (1972). Va fer-lo després de la ruptura amb Peter Schlesinger, a qui representa a la vora d’una piscina mentre mira algú que hi neda a prop de la paret. Qui és el nedador? Un nou amor de l’examant? Potser Hockney? O, desdoblat i estranyat, el mateix Schlesinger? La figura dreta projecta una ombra al darrere. Hi ha una brillantor cruel, però també un distanciament seré.