Amics per sempre
L’estiu del 1992, als balcons de Banyoles hi havia penjades moltes senyeres. De tela impol·luta, vermell i groc per estrenar, sense haver tingut temps de desgastar-se, com si la post tèxtil catalana hagués acabat d’arribar a Novetats, que a casa en dèiem ca “la Calet”, on les modistes compraven teixits vaporosos de verds esclatants per confeccionar vestits primaverals, i haguessin començat a treure la cinta mètrica i a mesurar i a tallar i a repartir per les cases que s’havien d’engalanar com si fos festa major i calia tapar els baixos del cadafalc de l’orquestra. Penjades, arrenglerades als blocs de pisos, al mateix escaire, disciplinades, tenien un aire gairebé marcial, tallades pel mateix patró. Hi havia tantes senyeres als balcons com guàrdies civils desfilant amb aquelles camises verd oliva, que no fan primavera ni donen alegria com les teles de ca la Calet. Miro les fotos de l’arribada de la flama olímpica al passeig de la Indústria, on hi ha l’ajuntament. En una imatge, la bandera independentista amb l’estrella vermella pren protagonisme, tapant els uniformes verd oliva obedients.
Tantes senyeres i guàrdies civils com voluntaris de blanc gimnàstic. La meva amiga Eva n’era una. Trenta-dos anys després, guarda amb molta estima la torxa que va portar en el tram de Serinyà i l’equipament. Destinada a la vila olímpica, li agraden els idiomes –és mestra d’anglès– i va pensar que era una oportunitat per practicar. Recorda les converses amb un remer nord-americà, Shawn; un aprenentatge distès, un intercanvi de coneixements en anglès i castellà. Van ser set dies, però en termes adolescents és una experiència intensa i transformadora capaç de convertir unes hores en un lustre. I el retrovisor nostàlgic serveix a l’amiga periodista, que aquells dies del 92 despatxava coca-coles a la guingueta a la línia d’arribada de les regates, per omplir un article sobre un esdeveniment esportiu que va canviar la ciutat on totes dues continuen residint. La glòria olímpica és efímera. Hi penso cada cop que veig la fotografia dels remers amb les medalles penjades a l’entrada del Club Natació Banyoles. Hi ha els noms inscrits, segur que els he llegit, però no els recordo. Sí que recordo, per generació i fraternitat local, els remers banyolins que no es van endur medalla en aquell estany que es coneixen de memòria: Josep Robert, Jordi Quer, Andreu Canals, Manolo Bermúdez i Carles Front van ser olímpics en els millors Jocs per ser-ho.
